Llengua, política i justícia
La judicialització la setmana passada de Mas, Ortega i Rigau pel 9-N és un exemple prou il·lustratiu dels punts de connexió que tenen la política i la justícia amb les varietats d'una llengua. No patiu, però, que ara mateix desgranaré alguns conceptes per corroborar aquesta comparació aparentment surrealista.
Començarem pel concepte de varietat lingüística. Al moment d'observar la diversitat de la llengua ens trobem dues menes de varietats lingüístiques: les varietats dialectals (les més conegudes són els dialectes) i que es vinculen a grups humans definits, i les varietats funcionals o registres i que es vinculen als usos que fan d'una llengua els diversos grups humans. Així, dins les varietats dialectals, hi ha l'estàndard, que és la varietat comuna d'una llengua. El seu objectiu és la comprensió més fàcil entre tots els parlants. És la varietat dialectal de tothom, d'alguna manera, i neix de la freqüència de relació lingüística entre tota la comunitat.
De la mateixa manera, doncs, que la llengua disposa de varietats lingüístiques, un país –des del poder legislatiu i judicial– disposa de varietats socials i funcionals (la política i la justícia) que tenen un cert paral·lelisme.
Aquests darrers dies, Mas, Ortega i Rigau han estat denunciats, entre altres causes, per un presumpte delicte de desobediència, malgrat que la qüestió de fons no és pas la legalitat sinó la política parlamentària, plenament sobirana perquè sorgeix d'un mandat democràtic basat en el consens, i aquí recuperem el símil amb la lingüística pels grans punts de connexió amb l'estàndard d'una llengua, una varietat que busca també arribar al màxim nombre de parlants. La política en majúscules, per tant, busca també grans majories per tal que prosperin les iniciatives legislatives que han de regular la societat catalana des d'àmbits molt diversos.
Així també, i des d'una altra òptica, la justícia és assimilable a un tipus de varietat funcional o registre, perquè es troba del tot immersa en els usos socials, i en aquest cas, en el registre legislatiu, que emana dels parlaments. La justícia està especialitzada en la varietat funcional de les lleis, i en el seu compliment. Un àmbit, per cert, massa polititzat, com ho demostra el fet que el TSJC no volia presentar cap querella perquè pensaven que no hi havia base per fer-ho –fins i tot Martín Rodríguez Sol, exfiscal superior de Catalunya, va afirmar en públic que el dret de decidir era legítim–, però finalment Torres-Dulce, fiscal general de l'Estat, va impulsar el procés contra l'opinió de la fiscalia de Catalunya.
Ens trobem, doncs, davant un registre o varietat funcional del país com és el món judicial, en aquest cas representat per un tribunal dirigit des de Madrid, un registre que aquests darrers dies s'ha caracteritzat per la no-independència del seu poder orquestrada pel Partit Popular. I tenim, per contra, una varietat dialectal que cerca les magnificències de l'estàndard, és a dir, de la varietat més general de la societat, expressada en termes polítics en acords parlamentaris de màxim abast, com ara la voluntat de promoure un dret tan bàsic com el de donar veu al poble a través d'instruments fonamentals com són les urnes. La política i la justícia són àmbits que connecten paral·lelament amb la llengua i la cultura, elements vertebradors d'un país que el volem lliure i amb plenes garanties democràtiques.