Encara és l'hora
Els resultats de les eleccions del passat 27 de setembre han deixat moltes incògnites sobre la taula però alhora també han deixat una certesa. Sabem que unes eleccions autonòmiques a l'Estat espanyol s'han pogut convertir políticament (és a dir, atenció: més enllà de la legalitat espanyola!) en un plebiscit sense precedents, un plebiscit que ha despertat l'interès de la comunitat internacional: la independència de Catalunya és una qüestió oberta i vigent. En aquest sentit, doncs, el moviment independentista ha obtingut el seu primer gran èxit. Els anys de mobilització han donat el seu fruit: tothom ha entès que el poble de Catalunya és un subjecte polític, una nació que està dotada del dret a decidir. I és que fins i tot els contraris a la independència van llegir els resultats en clau plebiscitària.
Ara bé, aquests resultats s'han de saber administrar. De fet, no acontenten pràcticament cap actor polític. Els independentistes han guanyat, efectivament, però la seva opció majoritària no té el suport de més del 50% dels electors. La majoria en escons no s'ha traduït en una majoria incontestable en vots. I és per aquest motiu que la fase d'eixamplar la majoria no es pot donar per culminada. Que s'entengui bé: tampoc no es podria donar per culminada si hagués guanyat en vots, ja que una opció política ha de tractar de convèncer tota la ciutadania, fins i tot en el cas que aquesta opció sigui clarament hegemònica. Mai no s'ha de deixar d'argumentar, de persuadir i de debatre amb tothom. Aquí hi ha un principi evident que cal no oblidar: la política és incompatible amb la paràlisi. Rajoy, per exemple, sembla desconèixer alegrement aquest principi. Dic que ho sembla perquè el seu immobilisme en termes de buscar una solució democràtica per pactar un referèndum vinculant ha estat perfectament compatible amb les amenaces, les querelles i les laminacions de la sobirania catalana.
I ens trobem que l'hora de la política ha arribat. I ho ha fet en unes condicions que no són òptimes per a ningú; per tant, aquesta hora política és més política que mai. L'unionisme no és, ara com ara, un projecte prou cohesionat. I entre els no partidaris de la independència (que és un grup que no està integrat únicament per contraris a la independència!) hi ha diferències que són inconciliables. La gran coalició de Catalunya Sí que es Pot és a anys llum de Ciutadans i el Partit Popular, posem per cas. L'independentisme compta amb una posició avantatjada, per bé que insuficient, per ara, per iniciar un camí unilateral cap al reconeixement internacional. En aquest estret marge, és on cal moure's i moure's amb intel·ligència i generositat.
La lectura dels resultats aporta una altra dada rellevant: el sobiranisme en sentit ampli (que tampoc no es redueix a l'independentisme!) ha girat cap a l'esquerra. Amb una Unió Democràtica marginal i extraparlamentària, tot aquest àmbit polític partidari del dret del poble català a decidir té un projecte de canvi social lligat a la nova política. Òbviament, només un programa polític innovador i superador de la gestió neoliberal de les institucions té possibilitats de reeixir. Si Junts pel Sí i la CUP tenen realment voluntat de construir una República Catalana, hauran de prioritzar un programa polític rupturista, republicà i basat en la justícia social. El republicanisme esdevé, així, el llenguatge de mediació entre tots els sobiranistes. Encara és l'hora. Una nova onada independentista –aquesta vegada indiscutiblement majoritària– pot aparèixer si el disseny institucional del nou estat es mou en les coordenades republicanes. Per tot això, el debat de noms a propòsit de la presidència de la Generalitat ha d'estar supeditat als continguts d'aquest enorme repte plantejat. No ens defraudaran.
