Espectres de Tots Sants
Tot just quan l'independentisme emprèn el camí, el monstre amagat de l'Estat que des de ja fa mesos treballa a les fosques ha tret els espantalls habituals per fer por per les cantonades. És curiós que tot plegat hagi començat poc abans de Tots Sants, quan, segons la tradició, el tel finíssim que separa el món dels vius del dels morts s'esquinça i mostra tota mena de calaveres xerraires a qualsevol hora del dia i de la nit.
Comencem per la més grossa de les ànimes en pena. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, desesperat com un conill encalçat, té les santes penques d'abocar tota mena de ximpleries davant del secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon. Tot confonent convivència amb Constitució, Rajoy ens amenaça dient que si violentem les seves normes, també ho fem amb els principis bàsics d'aquest organisme (sic) i en el més pur estil de les pel·lícules tradicionals de vampirs, afirma que si no seguim la seva llei (llegiu-ho en to espaordidor) “la comunidad internacional no les acogerá en su seno, y quienes así lo pretendan en sus ensoñaciones pueden abandonar toda esperanza”. El senyor Rajoy no només no coneix la Constitució que tant diu defensar, sinó que no sap que en la primera conferència constitutiva de les Nacions Unides a San Francisco el 14 d'abril del 1945 s'hi va acceptar i registrar un document titulat Apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya en el qual es demana l'autogovern per al nostre país, la necessitat d'un plebiscit, el reconeixement de l'estatus de nació i que qualsevol disputa entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa al Consell de les Nacions Unides o a la Cort Internacional de Justícia. És cert que hi ha una carta posterior del 16 de maig del 1945 de la secretaria de la Conferència de San Francisco adreçada a Josep Carner-Ribalta on es diu que allò plantejat a l'Apel·lació no seria tingut en consideració en aquell moment, però el document el tenen, si no l'han fet desaparèixer. Potser el senyor Ban Ki-moon tampoc no ho sap. Per això ha d'aguantar estoicament les bajanades de l'ignorant de torn que mani a Espanya. Tanmateix no esperem res de cap país del món. Un dels pecats dels catalans actuals és la ingenuïtat. El suport internacional a la causa catalana que ara farà cent anys s'esperava arran dels famosos 14 punts del president nord-americà Woodrow Wilson, tampoc no va arribar mai.
Mentrestant, hem de continuar sentint el tòtil d'en Rajoy en els seus desvaris afirmant que si no respectes la Constitució Espanyola no respectes cap altra llei internacional o insinuant que trencar la santa integritat territorial d'Espanya (feta, recordem-ho, per la força de les armes) provoques guerres i cataclismes a dojo. La mentida i la manipulació ja no pot ser més descarada. Ara ens cal esperar veure si aquest pocapena farà ús de la sinistra llei de “seguridad nacional”, feta expressament per a nosaltres, o del famós 155. En el moment que passin a l'acció, potser sí que tots com a poble haurem de fer un pensament. Seriós, tranquil, però més ferm que mai.
De moment, anem aguantant esperits i bubotes que surten a totes hores per esglaiar els quatre desinformats de torn: Carmen Chacón, que faria riure si no fos la llàstima que fa amb el seu afany de llepar poder. O també la colleta sorgida de The Walking Dead, coneguts altrament com a Ciudadanos, que es veu que volen presentar un recurs d'empara al TC per “vulneració” de drets humans a causa de la proposta presentada a la mesa del Parlament instant a la creació de la República Catalana. És el paroxisme del rabiós que no sap per on girar-se o directament és un problema de malaltia mental?
No hi ha res a fer. Per ells, i ara és més clar que mai, no som res més que una autonomia (abans “región”) d'Espanya. Amb una petita diferència: com que ara són tan demòcrates, ens deixen parlar i escriure en català commiserativament i ja no ens tanquen a la presó si ho fem. Quina mandra, tot plegat.
