Progressisme veneçolà
“Hi ha qui veu la derrota de Maduro com si hagués perdut l'esquerra”
Conec gent en aquesta banda de l'Atlàntic que es pren el fracàs del chavisme a Veneçuela com una derrota de les esquerres.
Per més que m'hi escarrassi no acabo de veure quina relació té el progressisme democràtic amb el règim veneçolà dels últims vint anys. És cert, innegable, que el bolivarisme modern va sorgir d'una resposta al col·lapse de la democràcia liberal en uns països on la imprescindible classe mitjana havia estat històricament un segment tan prim de la societat que l'abisme entre les elits dirigents i la població havia enquistat les desigualtats econòmiques. Així, Chávez, Maduro, Morales a Bolívia i altres personatges carismàtics per l'estil han estat, això tampoc no es pot negar, la resposta desesperada dels oprimits contra la injustícia.
La desesperació, però, sovint s'aferra a un clau roent. I malament rai quan un clau roent ha de ser tingut com a exemple per esquerres europees que haurien de defensar el contrari del chavisme. Perquè, com es pot ser pacifista i combregar amb aquell comandante i amb aquest seu successor tan políticament immadur? Com es pot clamar contra la corrupció i aplaudir un règim construït sobre el clientelisme dels petrobolívars? Com es pot ser laïcista i venerar uns senyors que tenen com a divisa “lo que Dios diga y lo que el pueblo mande”, en paraules de l'enyorat Chaves? Com es pot reclamar més participació democràtica i justificar qui aprofitava majories per silenciar la discrepància?
Hi ha exemples històrics a cabassos d'alliberadors de les masses, d'opositors a la tirania dels rics que no han estat precisament models ni de democràcia ni de progressisme, i menys en un continent on la política té una tradició paternalista, cabdillista i messiànica contumaç. No posaré la mà al foc per la nova majoria veneçolana perquè amb tota probabilitat acabaria rostida, la mà, vull dir. Però no sé interpretar el canvi com una derrota de res que valgués la pena ser preservat.
