El verd d'Iron Maiden

Can Zam no és una parada de metro de la Línia 9, ni els vells terrenys de la Fira d'Abril o les festes de Radio-TeleTaxi en què el polític de torn havia de deixar-s'hi veure entre Andy Lucas i David Bustamante. D'un temps ençà hi fan el Rock Fest. Però tampoc: Can Zam no és l'escenari dels Iron Maiden. Malda per ser un gran parc verd i frondós. Aquest racó de món a tocar del Besòs, a Santa Coloma de Gramenet, arrossega una història de lluita urbana de quatre dècades que reclama incansablement un parc amb una espessor difícilment compatible amb els esdeveniments multitudinaris que han situat Can Zam en l'imaginari col·lectiu. Podria ser un cas exemplar de lluita veïnal a Catalunya, perquè deu ser una de les reivindicacions ciutadanes més longeves: tota una mostra de la necessitat i l'èxit de la tossuderia ciutadana des dels temps de l'especulació franquista fins avui. Si no hagués estat així, es fa difícil imaginar com un espai de trenta hectàrees com aquest, en plena àrea metropolitana de Barcelona, hauria pogut sobreviure als sempre poderosos interessos econòmics o a la temptació urgent d'ubicar-hi altres equipaments públics necessaris.

Hi ha, però, una preocupant tendència a l'alça. La segona fase del parc es manté per definir i ara està en joc, precisament, el futur de la zona en què les entitats veïnals i alguns partits defensen que s'hi planti el veritable pulmó d'un parc de verd escàs. Hi ha qui sembla voler devaluar la reivindicació històrica de “Can Zam para el pueblo” per vella o démodée. No sé què té d'antic el parc de Vallparadís a Terrassa o la Ciutadella de Barcelona, per citar dos exemples d'espai d'ús equivalent. I en canvi, la lluita per Can Zam ho té tot de la tan desitjada nova política, amb un carrer que reclama ser escoltat i rebutja els gestos institucionals sempre irreconciliables de l'antiga. Amb el procés d'independència o els múltiples problemes urbans de qualsevol municipi català, tant li fa. Menystenir la societat civil sempre empobreix la política.