Totes les cabines nostres

¿Què hauria estat del personatge que interpretava Tippi Hedren a Els ocells si no hagués pogut refugiar-se en aquella cabina de telèfon? No hi ha dubte que l'escena, d'un minut i mig, és una de les més mítiques d'Alfred Hitchcock. La rossa vestida de verd es refugia de les gavines irades darrere dels vidres d'una fràgil i claustrofòbica caseta que perilla constantment pel caos que s'estén com la sang. Des d'allà ho veu tot, angoixada i sense atrevir-se a sortir, tot i que dos ocells ja han esquerdat les parets de vidre estavellant-s'hi i un cotxe ha estat a punt d'envestir-la. No només el cinema està de dol perquè les cabines de telèfon podrien estar a punt de desaparèixer, aquest cop del tot.

La Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia ha proposat al Ministeri d'Indústria que revisi el manteniment de les cabines dins del servei universal. Resulta que, si aquestes andròmines d'ús ja minoritari no havien desaparegut fins avui, és per una obligació legal. Un reial decret del 2011 obligava a mantenir un telèfon per cada 3.000 habitants en cada municipi on n'hi hagi més d'un miler. Telefónica és l'operador encarregat de garantir una oferta suficient. Però l'obligació només dura fins a finals d'any. Llegeixo que a Nova York també han començat a jubilar les cabines. Les substitueixen per uns punts de connexió anomenats Wifi LinkNYC, que es poden usar de manera gratuïta. Fibra òptica, navegació més ràpida que amb les xarxes de Wi-Fi públiques, connexió USB per carregar els mòbils.

Recorden l'última vegada que van fer servir una cabina? Han anat esfumant-se dels hotels, els bars, les places i els carrers sense que les hàgim trobat a faltar gaire. I això que perdíem pedaços de cadascú de nosaltres. Alguns ens vam fer grans mentre els duros queien màquina avall quan trucàvem a casa per dir que estàvem bé i, als estius, baixàvem fins al poble en bicicleta per telefonar. Hi va haver un temps en què ser major d'edat era tenir un mastodòntic mòbil Alcatel. Era el principi del final.