Full de ruta
Fins d'aquí a quatre anys
Encara no fa una setmana de la cerimònia de clausura de Rio i el 2020 queda, ara mateix, molt lluny. Darrere de cada medalla hi ha una història. Algunes les hem llegides o sentides una vegada i una altra, especialment si, amb el triomf, l'esportista que puja al podi culmina un passat de superació personal i social. Els protagonistes de les vides de pel·lícula no acostumen a ser futbolistes (d'aquests ja en sabem massa coses durant l'any) sinó guanyadors dels esports estel·lars dels Jocs: atletes, nedadors o gimnastes brillants. Medallistes que es fan admirar encara que ignorem profundament les regles de l'esport que practiquen.
La nova Nadia Comaneci, Simon Biles, suma al palmarès esportiu una infància difícil. Els seus pares biològics eren addictes a l'alcohol i les drogues i en van perdre la custòdia. Biles va créixer amb els seus avis, i als sis anys va començar a entrenar-se. Fins avui, amb 19 i una expressivitat que enamora les càmeres. Biles somriu fins i tot quan perd una medalla d'or. Malaguanyat desequilibri a la barra! Des del sofà, tu cridaries, però ella somriu i digereix el bronze com una reina.
Potser sabrem alguna cosa de Biles d'aquí a quatre anys, potser algun dia en faran una pel·lícula de sobretaula de diumenge. I això que la nord-americana és l'excepció: una superestrella al seu país que ha revolucionat el món de l'artística a escala mundial. De la majoria dels medallistes, ni n'hem sabut ni en sabrem res: ni el nom, ni les renúncies, ni la sang suada per arribar fins allà amb una beca o un patrocini suficient. Hi ha esports que sembla que només existeixin per fer lluir els Jocs, com la rítmica. Quan les llums de l'aparador olímpic s'apaguen i els swarovskis dels mallots deixen de brillar en prime time, el virtuosisme glamurós es torna fred i espès, d'una duresa física i mental desconegudes. Però és en aquesta espessor freda, aliena a la política i el negoci, on crema sense fer soroll la flama olímpica. Fins d'aquí a quatre anys.