Festa grossa a Tiana

Tiana és un poble d’oro­gra­fia difícil i geo­gra­fia dis­persa; tot són puja­des i bai­xa­des, i les zones amb cases no és que esti­guin lluny del cen­tre, però diguem que per anar a peu d’un lloc a l’altre cal un cert temps i unes bones cames. A la zona espor­tiva, on hi ha l’ins­ti­tut, segons on es vis­qui s’hi ha d’anar en cotxe. I, si s’hi va a peu, s’ha d’anar per una pas­sa­rel·la, perquè està ja enfi­lant la car­re­tera de la Con­re­ria, als afo­res. Per això avui serà de gran ajuda el bus gratuït que de vuit del matí a dos quarts de nou del ves­pre anirà fent viat­ges des de la Creu de Terme, a l’entrada del poble venint de Mont­gat, fins a l’ins­ti­tut Tiana, l’únic col·legi elec­to­ral. Orga­nit­zat per les enti­tats, farà les para­des habi­tu­als del B29, el bus que tra­vessa el poble. Si tot i així hi ha gent que té difi­cul­tats per poder pujar a votar, un grup de volun­ta­ris han mun­tat un ser­vei de cot­xes per anar a bus­car la gent a casa i dur-la al col·legi.

L’ins­ti­tut Tiana està en un cul-de-sac: al final d’un car­rer que acaba a la mun­ta­nya, flan­que­jat pel camp de fut­bol i la dei­xa­lle­ria. Ahir hi havia des de bon matí par­tits de fut­bol i altres acti­vi­tats espor­ti­ves, al poli­es­por­tiu i a la pis­cina, i tro­bar-hi apar­ca­ment era difícil. Sem­blava Bar­ce­lona per allò que, quan un cotxe surt, ja n’hi ha un altre fent cua per posar-s’hi. Però la falta d’apar­ca­ment i la llu­nya­nia no van espan­tar ningú i la gent es va mobi­lit­zar per anar pujant durant tot el dia fins al que es va ano­me­nar La Festa Grossa, orga­nit­zada per les enti­tats a favor del referèndum a les por­tes de l’ins­ti­tut per evi­tar-ne un pos­si­ble pre­cin­ta­ment.

A les nou del matí, els orga­nit­za­dors ja tenien mun­tada la taula on se ser­via xoco­lata des­feta i pas­tes. Després d’esmor­zar, van començar les acti­vi­tats: ping-pong, escacs, un taller de repa­ració de bici­cle­tes, pas­se­ja­des amb ruc i tota mena d’acti­vi­tats per a tots els gus­tos, sobre­tot per als més petits, perquè la gent gran el que feia era, sobre­tot, par­lar, par­lar i par­lar. I deci­dir què es faria si pas­sava A o què es faria si pas­sava B i enviar mis­sat­ges de What­sApp per donar con­sells i ins­truc­ci­ons perquè tot­hom sabés la situ­ació a temps real. La gent estava con­tenta, con­vençuda que avui es podrà votar. “El que no sé és què volen fer amb tanta Guàrdia Civil”, dub­tava la Pili. “Jo crec que els volen pel que passi a par­tir del dia 2, per si decla­rem la inde­pendència”, con­si­de­rava el Jordi.

En Pere, un dels veïns més esti­mats perquè és d’aquells que sem­pre han estat a tot arreu, va ser dels pri­mers a arri­bar. A pri­mera hora, també hi havia els caps visi­bles de les enti­tats i els par­tits que de fa dies fan cam­pa­nya i que són els que han orga­nit­zat les pen­ja­des de car­tells, han col·locat les pan­car­tes i ho han fet pos­si­ble tot. En Jordi, en Gemi, l’Isaac, la Gemma, en Miquel, la Far­ners, la Núria, en Xus..., i en Tof­foli, el cro­nista del poble. Els veïns van anar pujant al llarg de tot el matí i més al llarg de la tarda, equi­pats ja amb el sac de dor­mir i la màrfega. Cal dir que aquest cop totes les enti­tats han anat a l’una, cosa que sovint costa en una població que en pocs anys ha dupli­cat el nom­bre d’habi­tants. Tiana, una de les poques loca­li­tats on l’alcal­dessa no ha cedit cap local muni­ci­pal per fer el referèndum, a banda d’encai­xar el resul­tat de la votació, haurà de fer front, en els pròxims dies, a la recom­po­sició de l’Ajun­ta­ment, que ha que­dat tren­cat. Però això és una altra història.

A les dues del mig­dia, a l’espla­nada de l’ins­ti­tut, hi havia un dinar de car­ma­nyola, però, com expli­cava la Gemma: “Qui vin­gui sense res podrà men­jar de tot, perquè ens han por­tat tan­tes coses que hi ha men­jar de sobres.” Es van posar en un cantó les tau­les de ping-pong i es van col·locar al cen­tre de l’espla­nada les tau­les per dinar.

Molta gent va apro­fi­tar el mig­dia per fer una pausa. “Vaig a casa i després faré una bona mig­di­ada, perquè la tarda i la nit seran llar­gues. Passi el que passi, jo a les cinc de la mati­nada seré aquí”, asse­gu­rava en Xus, mobi­lit­zat des de pri­mera hora. L’Anna també va mar­xar a casa amb la pro­mesa de pujar després. “Sense bossa groga del sí... No fos cas que em diguin que estic fent pro­pa­ganda durant la jor­nada de reflexió”, deia.