Política

Presidència Europea (6): Felipe González

Construcció d'Europa

Instal·lats en la paràlisi i la desorientació de l’Europa ampliada, s’obliden els bons temps de la construcció europea, quan el lideratge europeu el compartien un petit grup intel·ligent de líders amb visió de futur i ambició i capacitat de transformació. Com diu Hubert Védrine, Europa no ha sigut mai una qüestió de masses, sinó fruit del “despotisme il·luminat”. Fruit dels il·lustrats que van impulsar un espai polític, social i monetari únic al món. No cal parlar dels pares fundadors (Monnet, Schuman, Spaak), sinó de l’última generació brillant de Maastricht i l’euro, dels arquitectes dels anys 80 i 90. De Jacques Delors, François Mitterrand, Helmut Kohl i Felipe González. L’expresident del govern espanyol és l’últim dels grans arquitectes d’Europa amb visió de futur que continua en actiu.

Si els irlandesos i els germans Kaczynski ho permeten, algun dia els europeus tindrem un president electe per períodes de dos anys. Felipe González té algunes de les millors credencials per ser el president de la revitalització europea i liderar-la, amb Merkel, Junker i algú altre. González té l’avantatge de no estar en actiu en primera línia de la gestió política i gaudir, per tant, de més llibertat, de més distància de la seva tribu ideològica. Ha sigut president d’un Estat mitjà i perifèric i això li dóna avantatge per entendre i representar millor la majoria en una Europa ampliada.
González coneix de primera mà la capacitat transformadora de la Unió Europea, perquè ha permès la modernització i consolidació espanyola. Té prou coratge per abandonar la gestió i impulsar transformacions, per recuperar l’Europa de les utopies i no la dels reglaments, per superar l’Europa dels “textos i anar a la dels contextos”, com ha dit. És un bon candidat per preguntar-nos on anem i la mateixa UE li ho ha reconegut nomenant-lo cap del comitè de savis que estudia els reptes d’Europa de cara al 2030.
Vuit anys després de l’Agenda de Lisboa, Europa ha perdut empenta i competitivitat respecte als EUA. És el que González anomena “la dolça decadència”, la pèrdua de rellevància originada per la incapacitat de competir. González adverteix que Europa necessita flexibilitat, innovació, mobilitat. Reduir el model cultural –universitari i econòmic– que ens dóna aversió al risc i fa rígides les nostres empreses. De la nostra capacitat de crear valor afegit en depèn el nostre creixement i el model social europeu.

L’expresident espanyol alerta sobre el desafiament energètic que ha d’afrontar Europa. No és conservador en les propostes, ni a l’hora d’afrontar els tòpics de l’esquerra. Per exemple, en la seva defensa de l’energia nuclear demanant-se si Espanya i Alemanya continuaran sent illes antinuclears que comprin energia elèctrica d’origen nuclear a pocs quilòmetres de les seves fronteres. També es pregunta si cal reduir la PAC –ajuts als agricultors– en plena crisi de producció alimentària.

González vol una UE creïble en temes exteriors i de seguretat. Defensa una política exterior operativa, que es construeixi a base de les decisions adquirides i amb unes forces militars operatives d’uns 100.000 efectius. Les seves credencials són la política exterior dels seus governs: realisme amb l’OTAN; dualitat israeliano-palestina amb un procés de pau satisfactori; bones relacions de col·laboració, sense submissió, amb els EUA. Ell sosté que és un “optimista escarmentat”. El millor punt de vista per treure la UE del punt mort.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.