Política

Presidència Europea (4): Nicolas Sarkozy

Construcció europea

Una de les poques coses que se li poden exigir seriosament a un president –sigui el de la Unió Europea o el de l’escala de veïns– és que tingui una relació substantiva amb allò que està destinat a representar. Nicolas Sarkozy és un francès de manual, però els seus orígens el fan portador d’algun dels llegats més interessants de la vella Europa, cosa que no es pot dir de l’alemanya-alemanya Merkel o del portuguès-portuguès Barroso. I en aquest context, això no és gens anecdòtic.

Si Sarkozy fos català es diria Nicolau Sarkozy de Nagybocsa i Mallah. Déu n’hi do. El seu pare pertanyia a la petita noblesa hongaresa, mentre que els seus avis materns eren jueus sefardites originaris de Salònica (i, per tant, castellanoparlants) convertits al catolicisme. A la llar de Sarkozy, però, no es parlava ni hongarès ni espanyol medieval o ladí, sinó francès, i ell va ser batejat com a catòlic. Per si aquesta barreja no fos prou interessant, l’home es va casar en segones núpcies amb una bella cantant italiana.
Gràcies al càrrec que ostenta, també és copríncep d’Andorra. A més a més, Sarkozy, a diferència d’altres antics representants de la République, no té una mirada desconfiada (Chirac) o fins i tot hostil (Mitterrand) cap als Estats Units. De fet, en el seu primer discurs oficial va deixar clar que provaria de reconduir les relacions amb la gran potència, progressivament deteriorades des de l’inici de la dècada del 1990. Per cert, els paral·lelismes amb la biografia –i l’estil– d’Obama són més que significatius: semblen condemnats a entendre’s, discrepàncies ideològiques a banda. Aquests són els seus punts forts.

Sarkozy també té punts febles, però. El persegueix la mala fama de l’incontinent verbal, de l’inoportú, i també de l’exhibicionista que, puntualment, transforma la visibilitat política en una vàlvula d’escapament per als seus endèmics atacs d’egolatria. Les vicissituds de la seva relació amb Carla Bruni han accentuat aquesta mala imatge, tot i que cal dir que no ha comès cap errada significativa des que es va formalitzar el matrimoni. Això sí: la seva imatge pública s’ha endinsat en les turbulentes entranyes de la premsa rosa, que és un lloc –no ens enganyem– on s’entra i ja no se’n surt mai més. Angela Merkel o altres polítics més o menys candidats al càrrec que comentem han fregat aquest submón, però n’han sortit indemnes. Aquest no és el cas de Sarkozy.

Punts forts i febles
Si posem a la balança els punts forts i els punts febles, sembla evident que els primers prevalen sobre els segons. A diferència d’altres candidats, Sarkozy podria ser alguna cosa més que una reina mare. És jove, té idees i sap molt bé què és Europa: la porta impresa en la seva genètica. No és un polític d’esquerres, evidentment, però tampoc no se’l pot ubicar en el context de la dreta de tota la vida –la del conservadorisme timorat que mira més cap al passat que no pas cap al futur. Això no és cap presumpció, sinó que resulta prou evident tot observant la composició del seu govern.
En tot cas, Europa ja no és el que era fins fa poc: el resultat d’un acord històric entre França i Alemanya, amb l’acompanyament d’altres països amb interessos diversos. Ara cal considerar el pes de l’Est. Què en pensen, de Sarkozy? Heus aquí la clau sense resoldre de molts pronòstics.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.