Aimares en armes a Bolívia

Les imatges van fer la volta al món el novembre del 2007: en un acte fet a la localitat d'Achacachi, al peu d'un turó coronat amb una figura de pedra del líder indígena revolucionari Tupaj Katari, els Ponchos Rojos van degollar dos gossos com a amenaça a tothom que gosés oposar-se al govern d'Evo Morales. Mesos enrere, el diari conservador La Prensa, de La Paz, els definia com "reservistes de l'exèrcit bolivià, que formen una milícia armada pensada per defensar la integritat territorial de Bolívia".
El gener de l'any passat, Morales els va demanar que defensessin la unitat del país. Va ser durant un dels molts punts àlgids de la crisi oberta amb els departaments de Santa Cruz, Beni, Pando i Tarija, que des de la "mitja lluna" oriental reclamen més autonomia del poder central. A partir del testimoni de dos Ponchos Rojos, protegits per l'anonimat, La Prensa informava d'una suposada campanya de reclutament de joves aimares que estarien disposats a baixar des de les terres altes de l'altiplà cap a les terres baixes de l'Orient per enfrontar-se als secessionistes. Un viatge a Achacachi posa de manifest, però, una realitat lluny d'un escenari carregat de necessitats i lluny de la guerra paramilitar.

Aquest poblet ubicat en un pla amb vistes a la serralada dels Andes va ser els anys 70 el centre de l'exèrcit guerriller de Tupaj Katari, un aimara nascut en aquestes terres, a 3.800 metres sobre el nivell del mar. Segons dades oficials del referèndum revocatori de diumenge, Morales va obtenir a Achacachi el 97,32% dels vots. De regions com aquesta, de majoria indígena, es desprèn el triomf del president a escala nacional. Amb el 80% dels vots escrutats a tot el país, el sí a la continuïtat en el poder va pujar al 66%, tretze punts per sobre dels obtinguts a les generals del 2005.

Achacachi el configuren un grapat de cases al voltant d'una plaça que és també mercat i terminal d'autobusos. Els carrers, de terra fins fa només dos anys, estan avui asfaltats gràcies als diners que arriben des de la Veneçuela d'Hugo Chávez en concepte d'ajuda al desenvolupament entre les poblacions més pobres de Bolívia. Aquí dominen els Ponchos Rojos, que són "autoritats dels Andes", segons els defineix el dirigent Andrés Costancio Mamani. Imparteixen la justícia comunitària, intervenen en diferències familiars, donen ajuda social i organitzen la vida comunitària. Són uns 500 i només els elegits en assemblea poden dur els ponxos vermells i el fuet de cuir que serveix com a símbol d'autoritat.

Entrega de fusells
El mes de març passat, els Ponchos Rojos van entregar al govern disset fusells Mauser que atresoraven des d'abans de la revolució del 1952. Ho van fer com a gest de bona voluntat, davant les acusacions opositores que s'estaven armant per defensar el govern. "És mentida que estiguem rebent armes. Però la decisió de matar els dos gossos va tenir un impacte enorme i se'ns va malinterpretar", va dir Mamani, que és professor de secundària de ciències naturals. Per què van matar els gossos, aleshores? "S'havia de prendre una decisió", respon el dirigent dels Ponchos Rojos, sense aclarir el rerefons del problema. En tot cas, el suport a Morales és incondicional: "És l'únic que ha pensat en nosaltres".

L'estructura d'organització dels Ponchos Rojos és anterior a la conquesta. Per això en aquesta zona s'apliquen normes jurídiques i territorials de la cultura aimara, molts cops en oposició al marc de l'Estat. Part de la discussió entre el govern nacional i les governacions opositores és que Morales pretén reconèixer l'autonomia de les comunitats indígenes i situar-les en un pla d'igualtat amb els departaments. El ponxo, que és signe del seu poder, no és la peça de roba habitual d'aquests dirigents, que la utilitzen només per a actes públics i celebracions. Però el respecte per aquests líders va molt més enllà d'una urna, perquè està arrelat en velles tradicions que són la base de les comunitats camperoles.