Els mails de la impostora de l'11-S

Amics d’Alicia Esteve, excompanys i psicòlegs han explicat aquests dies les elaborades mentides que els relatava i que li van permetre mantenir durant quatre anys la fantasia que era una supervivent de l’11-S. Però, com ho explicava ella mateixa? Com ho feia creïble? L’AVUI ha tingut accés als mails que, amb el nom de Tania Head, la impostora catalana de l’11-S enviava al psicòleg Al Siebert –col·laborador de la Xarxa de Supervivents de l’11-S que ella presidia– i en què es posa de manifest els seus dots per a la ficció.

El promès i la família
En els mails deia que, a més de ser supervivent de l’11-S, també va perdre el seu promès Dave, amb qui, segons ella, s’havia de casar aquell octubre.

El 2 setembre del 2004 escriu: “La família d’en Dave no vol anar a la Zona Zero aquest any. No els agrada veure trens i grues de la construcció en el lloc de descans final del seu fill. Així que he proposat que passem el dia tranquil·lament a Hamptons, a la costa de Long Island, on en Dave i jo vam comprar una casa. A en Dave li encantava aquest lloc! El capellà ens coneix i ha acceptat fer una missa i un memorial. Amics i familiars vindran i parlarem sobre en Dave i també tocarem les seves cançons preferides. Al vespre farem una cerimònia a la platja i llançarem a l’oceà flors i missatges. La seva antiga banda tocarà, farem unes cerveses i una barbacoa; tal com li agradava”.

Aquest és el tribut imaginari que Esteve havia organitzat per a en Dave, la família del qual no havia sentit mai parlar d’ella. Però es creia la mentida fins a tal punt que més endavant explica que té un “dilema”, ja que els actes per al seu promès coincideixen amb una cerimònia de supervivents que havia organitzat. “Això significa que hauré de conduir una hora i mitja per assistir als actes per als supervivents i després tornar [...]. Encara no he decidit què faré. Suposo que esperaré fins al mateix dia i faré el que em dicti el cor. Estar amb els supervivents i organitzar coses per a ells és especial per a mi, però l’11-S també hauria de ser un dia per recordar en Dave amb la gent que més el coneixia”.

Pels volts del tercer aniversari de l’11-S escriu: “Començo a sentir la pressió i la tristesa. Ahir a la nit intentava arreglar la porta del garatge i em vaig posar a plorar. En Dave ho hauria arreglat en un segon. Són les coses petites el que em fan enyorar-lo més”.

Es queixa d’haver de responsabilitzar-se de la família. “Som una família molt unida. Prefereixen acampar al meu apartament que allotjar-se en un hotel, només per passar més temps junts. Els estimo i m’agrada que vinguin, però també sento que necessito més temps per a mi. No hauria de queixar-me, perquè tinc una gran família, però [als germans] els he d’entretenir, treure a passejar, cuidar-los, reservar restaurants, anar a comprar...”.

L’associació
No només era la presidenta de l’associació de supervivents, sinó també el membre més actiu, i la seva capacitat de treball i lideratge és evident. “Estic molt ocupada organitzant els actes del tercer aniversari”, escriu el 2004. Aquell any va contactar amb el doctor Siebert després de trobar a Internet la seva web d’ajuda a supervivents d’experiències traumàtiques.

Els mails revelen que ella s’encarregava de fer reserves d’hotel, d’avió, de quadrar els programes d’activitats, de legalitzar l’associació, de promoure la filmació d’un documental o de solidaritzar-se amb l’11-M. També s’implicava en altres causes. Es queixava que ningú es fes càrrec de les despeses mèdiques dels afectats. “L’única solució és la llei de salut de l’11-S que han proposat dos congressistes [...] i els hem escrit cartes de suport. Faci’m saber si vol col·laborar-hi, necessitem tota l’ajuda que puguem”, demana a Siebert.

Esteve va coordinar una visita dels supervivents a la Zona Zero. “Farem una trobada prèvia per explicar a la gent què hi trobaran”. “Jo ja hi vaig entrar com a familiar en els primers dos aniversaris i recordo com va ser de difícil trepitjar aquell terra. [...] Però creiem que hem de donar als supervivents aquesta oportunitat”.
Critica les tasques de reconstrucció. “És com si volguessin esborrar tot el que explica el que va passar fa tres anys. [...] Volen el Memorial sota terra. Com si fos una cosa que pots amagar sota la runa”, escriu el 2 d’abril del 2004. També té paraules per a l’administració Bush. “Volem que es reconeguin els errors perquè no torni a passar”.

La veu dels supervivents
S’havia imposat com a missió ser la veu dels supervivents, una veu falsa, però el seu compromís sembla sincer. “L’11-S vam ser testimonis de l’horror, però ens estem recuperant i defensem els nostres drets. És l’únic que ens ajuda i, tanmateix, no n’hi ha prou per omplir el buit i apaivagar la culpabilitat d’haver sobreviscut”, escriu l’abril del 2004. Setmanes després diu: “Els supervivents a Nova York no han estat prou reconeguts. Estem treballant per canviar-ho”.

Diu que el seu paper és assegurar que “es cobreixen les necessitats dels afectats de l’11-S”. “Ens preocupa que la gent oblidi l’11-S. [...] Per això parlem en qualsevol lloc on ens vulguin. No sobre el dia en si, sinó sobre els aspectes positius de l’11-S que ens han permès tirar endavant”.