Orient Mitjà
Israel commemora el 7-O sense captius ni respostes
Famílies dels ostatges es desmarquen avui de les commemoracions de l’estat per “l’abandonament” dels seus éssers estimats
El govern de Netanyahu continua sense respondre preguntes incòmodes sobre el fracàs de seguretat durant l’atac de Hamàs
Israel transita avui per un 7 d’octubre que no és del gust de ningú. El primer aniversari del pitjor dia de la història del país era una fita esperada per part de milers d’israelians, que sovint vinculaven la seva arribada als desitjos d’un futur millor: que els captius haguessin sortit de Gaza i que els desplaçats poguessin ser de nou a casa seva. I que aquest fos un dia en què el país pogués preguntar-se per què aquella matança va ser possible. Però res d’això es fa realitat avui.
Almenys 101 captius continuen atrapats als túnels de Hamàs i desenes de milers d’israelians segueixen lluny de casa seva per l’amenaça de Hamàs al sud i de Hezbol·là al nord. Avui, a Israel, tampoc hi haurà autocrítica. A diferència d’alguns alts càrrecs del bàndol militar, que durant el darrer any han presentat la seva dimissió pel que consideren un fracàs de seguretat del qual són corresponsables, els dirigents polítics hebreus continuen esquivant la rendició de comptes vinculada al 7 d’octubre passat. Fer-ho també avui és possible si la tensió bèl·lica es manté pels núvols i el focus informatiu se centra en el Líban.
Les famílies dels qui continuen segrestats a Gaza també esquiven aquest 7 d’octubre. O, si més no, els actes oficials vinculats al 7 d’octubre que organitzen les autoritats, en els quals no participaran en senyal de protesta pel que fa dotze mesos que denuncien com “l’abandonament” dels seus éssers estimats. Representa la veu crítica interna més gran contra els mateixos líders que pilotaven el país durant el seu Onze de Setembre particular. Un cop que el govern del primer ministre, Benjamin Netanyahu, s’esforça a silenciar.
Centenars de civils israelians han matinat avui a Jerusalem per “despertar” el primer ministre del país, Benjamin Netanyahu. Les famílies dels captius convocaven els seus conciutadans a acompanyar-los avui a les 6.29 h del matí, hora en què Hamàs va iniciar la massacre contra el sud d’Israel 365 dies enrere, per presentar-se a la residència oficial de Netanyahu. Allà, hi han de fer sonar sirenes durant dos minuts, esperant que el desvetllament del primer ministre no sigui només literal, sinó també metafòric.
En l’acte hi ha previstos parlaments de persones que van ser captives a Gaza abans de ser alliberades durant l’únic acord d’alto el foc que hi ha hagut en un any. Va ser al novembre, quan deu dies d’aturada de les hostilitats van permetre l’alliberament de més de cent persones retornades des de Gaza i de centenars de presos palestins posats en llibertat. Des d’aleshores, Netanyahu ha boicotejat qualsevol opció real d’una nova treva –un fet reconegut pels mateixos negociadors israelians.
El quibuts de Nir Oz, des d’on es veu el mur que assetja la Franja de Gaza, va ser objecte de l’atac de Hamàs com poques altres comunitats. Només set llars de 220 van quedar intactes després d’hores de combats entre milicians palestins i l’exèrcit d’Israel. De 400 residents, 117 van ser assassinats o bé segrestats. Avui encara n’hi ha 29 que són captius a Gaza.
Liat Atzili Beinin, israelianoamericana de 49 anys, residia a Nir Oz amb el seu marit, Aviv, i els seus tres fills. Hamàs la va mantenir en captivitat durant 54 dies. La primera i única treva la va posar en llibertat. “Primer se’m va dir que el meu marit havia estat ferit i segrestat el 7 d’octubre”, diu Atzili en un comunicat de premsa publicat ahir per les famílies dels captius. “Jo era optimista. Els deia que ningú al món, ni tan sols els terroristes de Hamàs, podria resistir-se a l’encant de l’Aviv. Els deia que segur que acabaria sent el preferit, el més mimat dels túnels de Hamàs, i que tornaria a casa aviat.” Hores després, van confirmar a Atzili que l’Aviv havia mort el mateix 7 d’octubre. “L’enyoro cada dia i cada hora”, lamenta Atzili.
Homenatges tot l’any
Als quibuts propers a la Franja de Gaza, els homenatges i el dol hi han tingut lloc tot l’any. L’autopista 232, per on els combatents palestins van avançar arrasant amb tot el que trobaven, és plena de banderes grogues que recorden els captius i de petits tributs als marges de l’asfalt, allà on el 7 d’octubre hi havia vehicles calcinats.
Elisha Dahan és resident a Sderot, la ciutat israeliana més gran limítrofa amb la Franja de Gaza. “La vida ha tornat a la normalitat”, reconeix a la premsa israeliana. “Però la vida mai serà com era abans. Sempre ens preguntem el mateix: com van poder arribar tan lluny? És incomprensible.”