Amb permís de Garzón

Els quinze dies de la campanya de les eleccions gallegues i basques del 2009 seran més recordades per l’agre enfrontament político-judicial entre el PSOE i el PP amb Baltasar Garzón pel mig que per les propostes dels candidats en si. Així doncs, amb permís de Garzón, avui bascos i gallecs triaran a qui donen la responsabilitat de governar la cosa pública en els propers quatre anys.

Dit això, que és molt bonic, és evident que aquestes eleccions no afecten només Euskadi i Galícia fronteres endins, sinó també les Espanyes i, de retruc, Catalunya. A Galícia, el PP i el PSOE s’hi juguen començar el cicle electoral governant la Xunta i a pocs mesos de les europees. Per a Mariano Rajoy seria un bàlsam davant dels crítics i de la suposada corrupció que afecta el partit i li serviria com un canvi de tendència que el 7 de juny s’hauria de confirmar. Per a Zapatero, val la mateixa argumentació, amb un afegit. Com que no va sobrat precisament d’aliats al Congrés, seguir governant amb el BNG en un bipartit que no ha acabat de funcionar li alleujaria l’aritmètica. Els nacionalistes gallecs a l’oposició, encara que sigui a l’oposició del PP, haurien de marcar més distàncies amb els socialistes.

A Euskadi, en les primeres eleccions sense l’esquerra abertzale, per la mateixa regla de tres, l’escenari ideal de Zapatero seria un pacte amb el PNB, ja sigui amb el PSE com a segon partit o amb un lehendakari socialista amb els vots dels nacionalistes bascos, encara o sobretot, que sigui sacrificant Ibarretxe, cosa que no pocs dubten que faria Iñigo Urkullu. El seu pitjor escenari seria un pacte del PSE amb el PP, sigui de govern o parlamentari, perquè l’alegria de governar a Gasteiz per primera vegada seria agredolça. Amb el PNB a l’oposició sí que les aliances al Congrés se li compliquen a Zapatero, que hauria de mirar més al PP que mai, amb el desgast que suposaria d’imatge estar en mans de Rajoy, amb els nacionalistes fora del govern de Galícia, Catalunya i País Basc. Just l’escenari contrari que somiava ZP.

Justament, a Catalunya, qui mira més interessadament a Euskadi és CiU. Tradicional aliat del PNB, Mas i Duran hi han anat a fer campanya. Però, no seria més decisiva CiU al Congrés amb un PNB a l’oposició? Una altra cosa és que estant a l’oposició a Catalunya, el marge de maniobra sigui menor. Però les eleccions catalanes seran, com a molt, d’aquí a 18 mesos.
CDC i UDC miren també a Galícia i País Basc perquè la seva aposta per Galeuscat a les europees depèn en bona part del resultat. Si PNB i BNG governen amb els socialistes, s’ha acabat la coalició europea, perquè CiU planteja la campanya com la de la dignitat davant els incompliments del PSOE. Si BNG i PNB queden a l’oposició, s’obre un altra escenari, que recupera el pes de Galeuscat, també al Congrés. Però també el PSC mira a Euskadi i Galícia. Es pot donar el cas que els socialistes governin les tres nacions sense haver guanyat les eleccions. Ara, si Patxi López és lehendakari desallotjant els nacionalistes amb els vots del PP, el PSC perdrà un dels seus principals arguments mobilitzadors. ¿Imaginen David Madí fent seu l’eslògan de la factoria José Zaragoza en les properes catalanes? Si tu no hi vas, ells vénen... per un pacte d’Estat PSOE-PP contra el nacionalisme... Tot això és el que hi ha en joc avui i és en mans de 4,4 milions de ciutadans –1,7 a Euskadi, 2,6 a Galícia.