Un camp de mines com a model
La proposta de Pedro Solbes és com endinsar-se per un prat aparentment bucòlic..., però que amaga sota l’herba unes quantes mines traïdores que el govern català no ha pogut desactivar.
Efectivament, es preveu l’augment del cistell d’impostos previst a l’Estatut i més capacitat normativa sobre els tributs per tal que la Generalitat recapti directament més diners. I, a partir d’aquí, limitar l’aportació catalana a la solidaritat amb la resta de comunitats només als serveis públics fonamentals de l’Estat de benestar, amb la població com a indicador bàsic per calcular les necessitats de cadascuna. Fins aquí la caminada és agradable. I també ho són els metres següents. Hi ha un compromís per part de l’Estat de fer una aportació addicional de recursos i es preveu un fons de competitivitat per a les comunitats amb una capacitat fiscal superior a la mitjana, com ara Catalunya, així com diners per a la normalització lingüística, cosa que la Generalitat ni tan sols demanava.
Però quan l’excursionista comença a estar extasiat pel paisatge és quan troba el camp de mines: una proliferació de fons i variables de necessitats que per falta de coherència, per complexitat i fins i tot per contradiccions –el sí a tot de José Luis Rodríguez Zapatero a tots els presidents i el sudoku dels estatuts que Solbes havia de quadrar– comporta que la proposta espanyola acabi mantenint els resultats de l’actual model. I l’actual model té la perversió que Catalunya perd llocs en el rànquing de rendes de càpita un cop repartit el cafè dels impostos que paguen els ciutadans. Evitar això era el gran objectiu del canvi de model.
Però Solbes i el govern espanyol han volgut mantenir l’statu quo de capacitat de despesa de la resta de comunitats i això, si l’Estat no injecta al sistema prou recursos addicionals –Antoni Castells en calculava uns 12.000 i Solbes els escapça a uns 6.000–, és el que limita en el primer any els resultats que proporciona el nou model. A més, si d’una banda es crea un fons de competitivitat per a les autonomies que fan un esforç fiscal més gran, però a l’hora es crea un fons de cooperació per a les que fan menys esforç fiscal, el resultat és suma zero. I un altre problema: encara que Estat i Generalitat es posin d’acord en quin tant per cent dels impostos que recaptin les comunitats es destina al pot comú dels serveis bàsics, si la resta dels diners no se’ls queda la Generalitat, som on érem. En aquest punt, Solbes hauria acceptat que una part dels diners que no anessin a l’anivellament de serveis de l’Estat de benestar se’ls quedés la Generalitat. I encara un altre problema: els diners destinats als serveis bàsics es calculen en funció de la població, però amb uns ítems de ponderació que no beneficien la Generalitat.
Catalunya reclama que es tingui en compte la immigració i el nivell de preus –el cost de la vida–, cosa que la proposta de Solbes omet. Fins i tot s’incompleixen les aportacions del grup de treball de despesa sanitària del Consell de Política Fiscal i Financera, que preveuen la població protegida ajustada per trams d’edat com a indicador de despesa en matèria de sanitat.
Tot això per no parlar de la falta de garanties per establir el consorci sanitari i la falta de garanties del principi de lleialtat institucional. Això últim mai s’ha fet efectiu. Vegeu, si no, la llei de dependència aprovada pel govern espanyol –amb el suport del tripartit–, sense prou diners perquè l’apliquin les comunitats. I, a banda, queda pendent la compensació per la supressió de l’impost de patrimoni: uns 539 milions.
La combinació de tot plegat donava un resultat de 1.200 milions més per a la Generalitat el primer any i 2.000 amb l’aplicació total del model –que l’Estatut ja preveia gradual– el 2011, insuficients per a les aspiracions de la Generalitat d’eixugar dèficit fiscal amb un nou model de finançament que ja va costar tres anys, sang, suor, un govern trencat i una tarda a la Moncloa de parir. Tot i que ni el govern ni Castells han volgut parlar mai de xifres –més enllà de deixar clar que en funció de com s’apliqui el model, el resultat de l’augment del cistell d’impostos pot anar de zero a 5.131 milions–, en cercles polítics es considera que la xifra de 3.800 milions demanada per la Cambra de Comerç va ser induïda pel conseller. En un moment donat, la Cambra va arribar a matisar la xifra dient que el primer any podien ser menys diners, i va acabar tornant a rectificar. Per part d’ERC, Joan Puigcercós ha insinuat més d’una vegada que la seva xifra mínima per al primer any serien 2.500 milions i CiU va passar de calcular 5.200 milions el primer any –rendiment íntegre del cistell d’impostos mantenint el fons de suficiència– a acceptar una progressió –vegeu el gràfic– que donava 2.329 milions el primer any i un total de 10.700 en tres anys –sempre amb el 2006 com a any base d’ingressos, actualitzat ahir per CiU a 2009–. El model Solbes en tres anys en dóna menys de la meitat.
