“S’ha de forçar l’Estat de dret d’alguna manera”

Jordi Porta (Barcelona, 1936) deixa avui la presidència d’Òmnium Cultural després d’accedir-hi el 2002. En vuit anys, l’entitat ha passat de 14.500 a 21.000 socis i ha triplicat el pressupost fins a dur-lo als tres milions d’euros, rebaixant del 61 al 41% l’ajut públic. La revitalització evident de l’emblemàtica institució, a punt de fer 50 anys, entra ara en una nova fase; busca tenir més influència política i debatrà si s’ha de declarar obertament independentista.

Algú podria donar-ho per fet, però no és així. El seu relleu, Muriel Casals, diu que Òmnium s’ha de posicionar clarament respecte a l’independentisme.
A la Muriel li vaig dir que quan jo plegui, plego. Fins ara hem pres la decisió de no definir-nos, perquè tenim un sector de gent que diu que entrem massa en política. Porto el control de les altes i baixes i parlo amb tots els que marxen, una minoria. És per desavinences, per quedar-nos curts o anar massa enllà. On podem arribar segur és al dret a l’autodeterminació, perquè és un principi democràtic, un valor cultural.

Casals diu que part de les generacions nascudes entre el 1930 i el 50 són independentistes sense saber-ho.
Recordo quan es redactava la Constitució el 1977. Jo deia que en lloc de definir les competències que es podien traspassar es deixés més llibertat a Catalunya... Sempre hem tingut una mica aquesta consciència. Hi ha molta gent que ho és, però creu que no és possible. Això li pesa psicològicament. Si vas a fons, hi ha moltes més afinitats del que creiem; un és més independentista del que és capaç d’expressar. Una cosa important: convenia incorporar a Òmnium les generacions que no van viure el franquisme. A la nostra generació ens ha deixat alguns tics; també experiència, però tenim condicionants mentals que la generació que no ha viscut la dictadura no té.

Als eixos estratègics 2007-09 de l’entitat, ja marcaven tenir més incidència política. En què s’ha concretat?
És un tema delicat. Fins on hem d’anar? Fins on ens toca anar? Ens convenia des d’un punt de vista social una xarxa de contactes, des de Sobirania i Progrés fins a CCOO i UGT. Interessava que Òmnium fos una entitat de referència, saber què opinava. Hem tingut contacte amb tots els partits. A efectes visibles, hem fet dues compareixences al Parlament, sobre la llei d’educació i sobre la llei d’Acollida. Vam anar un cop amb la Federació Llull, al Senat, per parlar de la llengua. Hem donat suport a la llei del cinema i n’hem fet campanya... Sempre hi ha alguns socis que es queixen i diuen que aquí no hi volen arribar. De moment, Òmnium no es pot declarar independentista.

Però al segell Òmnium també hi ha la pota allargassada de país.
Potser haurem de passar de poder decidir a què ens agradaria que es decidís. Però al final dependrà de la majoria que hi hagi al Parlament. La nostra feina és fora dels partits, i és crear la sensibilitat social suficient per si un dia es convoca un referèndum, guanyar-lo.

Estan aflorant plataformes independentistes desacomplexadament.
Hi hem tingut contacte i jo vaig ser a la consulta d’Arenys. Està molt bé, és una gran campanya de sensibilització, de pressió als polítics, però si després això no té representació política, malament. Quina ha de ser? No ho sé, però el que compta són les eleccions.

Només?
També és cert que, quan demano l’autodeterminació, algun polític em diu que el poble català ja es va autodeterminar el 1979. No m’ho diguis. Primer, per les circumstàncies en què es va produir allò: era un pas de reforma, no de ruptura, hi va haver un intent de cop d’Estat als dos anys... Hi havia condicionants. I, per altra banda, la decepció després de 30 anys d’experiència democràtica. Pensàvem que les coses es podien plantejar amb molta més claredat, i la reacció quina és? La mateixa concepció d’Espanya que durant el franquisme. Això sí que és decebedor i provoca que la gent digui que ja n’hi ha prou. Insisteixo en l’autodeterminació. A les eleccions, la pregunta és quin partit creu que respon al model de societat que volem. I hi ha una pregunta prèvia que no es fa: quin és el marc institucional a partir del qual aquests partits s’han de definir. És una fal·làcia dir que la gent ja es defineix cada cop que vota. Però, de moment, no hi ha altra via.

¿És el moment de qüestionar la Constitució del 1978?
Com que per modificar la Constitució cal la majoria PP-PSOE i això és molt difícil, s’ha de forçar l’Estat de dret a actuar d’alguna manera. El pas que s’hauria de fer és una majoria al Parlament que digués: “Miri, escolti’m, nosaltres reconeixem que amb les majories que hi ha a Madrid és impossible modificar la Constitució i volem consultar el poble de Catalunya què és el que vol”.

Entre l’Estatut i la reacció al TC, i les consultes populars, que van molt més enllà, Òmnium on es posiciona?
Aquest ha estat un debat important. Nosaltres vam avalar públicament el text del setembre del 2005. Era un pas essencial, sobretot perquè estava votat per un 89% del Parlament. Era impecable. Què hauria passat si s’haguessin mantingut ferms els que el van votar? Després va passar el que va passar. El que defensem ara no és l’Estatut, defensem que quan el poble de Catalunya en referèndum ha dit que sí, ningú l’hi pot tocar. El TC no hi té res a dir. Com pot un TC que està absolutament mediatitzat pels dos grans partits espanyols...? Això és l’Estat de dret?! És aquí quan dic que s’ha de posar en crisi l’Estat de dret. És una presa de pèl. Això algunes plataformes no ho entenen, em diuen que no perdem el temps amb aquest estatutet. Ara, si la sentència tarda més, potser l’estratègia haurà de ser una altra. Defensem una decisió del poble de Catalunya.

¿Amb les consultes, la gent ha sobrepassat els polítics?
Sí. Són un instrument molt interessant, però s’ha de mirar de no fer-lo malbé. El pitjor que pot passar és llençar una consulta. Nosaltres només vam estar implicats a Vic. Es va fer molt calculada, ben feta i hi va haver un 42% de participació. Per a Òmnium és una gestió complicada.

Entén, per tot plegat, que el país demana una sacsejada?
Crec que sí. És molt difícil aturar la gent. Es diu que l’independentisme no és majoritari i jo responc: “Escolti, hi ha una manera de saber-ho: pregunti-ho”. Però hi ha por.

Quina lectura en fa, de la possible entrada de Laporta en política?
Pensant en el país, em sap greu que es fracturi massa l’espai sobiranista, perquè això l’afebleix. Quan començo a veure CiU, ERC, Carretero, Laporta... Quan dic que cal una majoria social al Parlament, segons com quedi això serà difícil d’aconseguir-la a favor d’una presa de posició.

Mas també parla d’atacar els aspectes on hi hagi una majoria social.
Des de la distància s’adonen que han de transcendir el marc estricte del propi partit. La Casa Gran, i al PSC la Causa Comuna, volen eixamplar el terreny. Tinc curiositat per saber què passarà. I quina serà l’estratègia. Defenso de fa anys que hi ha molta més gent del que sembla que coincideix en l’objectiu final, la independència, i en canvi molta divergència en l’estratègia per arribar-hi.

Tornem a Laporta. Pot ser un líder?
Tinc dos dubtes. Amb tota la popularitat que pot tenir com a president del Barça, no és el mateix entrar en política. I un home que té una consciència de lideratge bastant notable, tampoc me’l veig al Parlament quatre anys amb sis diputats. A no ser que entri en coalició amb algú. Em mereix tot el respecte, però tinc dubtes que el salt tingui els efectes que ell creu o se suposa que creu. Ara, tampoc creia que el 2003 guanyaria al Barça, i em vaig equivocar molt.

Falten lideratges a Catalunya?
Els lideratges es creen. Recordo el 1977-78: era president de la Fundació Bofill i vaig acompanyar en Vilaseca a Calonge i hi havia l’Arias Salgado, i ens deia: “En Catalunya no hay liderazgo; ¿cómo se va resolver esto?”. I el Vilaseca li deia que el Pujol. “Pero si no va a ganar”. Els lideratges es creen i a vegades no s’esperen i patam.

El que és bastant generalitzat és la desafecció cap als polítics.
Jo he criticat poc els polítics. Primer perquè la política avui és bastant complicada, no només aquí. Hi ha gent que ha fet de la política la seva professió per sempre, gent incompetent i gent corrupta. No critico persones, critico actuacions. Les llistes obertes, tampoc crec que sigui del tot la solució. Els polítics, quan han de fer l’oferta a la societat, han de donar missatges molt simples a problemes complexos. Des d’Òmnium, la posició que hem mantingut és donar respostes, més enllà de les crítiques. Accions i respostes. Reconec que estem avall; la gent està desanimada. Tots els mitjans fan grans exercicis d’anàlisi crítica, però convindria donar respostes. Repeteixen: “Això és una merda”. I tu, què fas?

La cultura del no.
Exacte. Doncs jo no he vist una reacció a França amb l’accident del canal de la Mànega dient que era un desastre. Errors tècnics, segur. Ara, el que em fa una mica de por és que s’alimenti aquest clima que tot és un desastre. Ja sé que no passarà, però històricament ha estat el precedent de les dictadures. Al final creus que la democràcia és una porqueria...

Quin balanç fa del seu mandat?
Del que estic més satisfet és que s’ha pogut girar una tendència negativa: l’envelliment del soci i el congelament de les activitats. Volíem afrontar reptes nous, el problema de la cohesió social, la immigració, connectar amb altres entitats en projectes en comú, intentar respondre a les noves tecnologies des de la cultura, que el territori estigués integrat en un únic camí. En part s’ha aconseguit, no del tot.

Se li valora la transversalitat.
Hem aconseguit una triple complexitat. Ideològica, de no ser la transmissió d’un partit; això ha costat. Intergeneracional, amb gent de 30 i 40 anys a la direcció de les entitats, sobretot rebaixant la mitjana d’edat. I la territorial, que no s’ha de fer el mateix a Tortosa que a Figueres. S’ha crescut al territori. Però ens han quedat coses per fer, sobretot en l’ús del català.

Sembla que el relat continua sent el mateix que fa 30 anys.
Sí, però amb tractaments i reptes nous que no s’havien afrontat. Diferencio tres grans etapes en la història d’Òmnium: des del 1961 fins al 80, amb un paper de suplència, no teníem administracions; va arribar a tenir 23.000 socis... Una segona etapa en què la gent deia que, amb institucions, per què Òmnium? L’entitat va envellir i va perdre socis. I la tercera quan entrem el 2002 i diem que avui hi ha més consciència que el 80 i que, malgrat les institucions, ens convé una societat civil dinàmica i forta, cosa que aleshores potser crèiem que no. Sí que cal. Catalunya sempre ha tingut una societat civil potent i fem un paper de complement i d’impuls, de pressió a un altre nivell. També hem d’atendre reptes nous. Quan vam arribar al 2002, teníem un 2% de població estrangera, ara n’hi ha un 16%. Estem renovant la Nit de Santa Llúcia, intentant internacionalitzar el premi Sant Jordi, potenciant la producció literària. Hi ha terreny a treballar, no per substituir l’administració, però a vegades nosaltres no tenim els condicionants que ells tenen.

Què destaca de la seva substituta, Muriel Casals?
Té un passat polític històric, però no és enquadrable en cap partit. I per primer cop hi haurà una dona presidenta.