Els sistemes electorals (i V): Euskadi

Un dels arguments més recurrents dels partidaris d’incrementar la proporcionalitat entre els vots i els ciutadans és la necessitat de minimitzar les diferències entre les diferents circumscripcions d’un territori. Molts es fixen en Catalunya, apuntant directament a les diferències electorals que pugui haver-hi entre la circumscripció de Lleida i la de Barcelona, per exemple. Però sovint obliden que hi ha un territori a l’Estat on, malgrat tenir un sistema proporcional, les diferències entre circumscripcions són abismals.

Al País Basc la llei electoral s’ha modificat moltes vegades, però mai no ha tocat el moll de l’os: els 75 escons del Parlament autonòmic es reparteixen de manera salomònica entre les tres províncies històriques del país, al marge de la població o de la seva extensió. Així, Biscaia, Àlaba i Guipúscoa hi envien 25 diputats cadascuna.

Aquest model, que va entrar en vigor a partir de les eleccions autonòmiques del 1984, provoca les diferències entre territoris més clares de tot l’Estat. Àlaba, amb poc més de 300.000 habitants, escull els mateixos diputats que Biscaia, que supera els 1,1 milions d’habitants. Guipúscoa queda en un punt mitjà, amb 700.000 habitants.

D’aquesta manera, un diputat alabès ha de ser votat per poc més de 6.000 electors, mentre que un candidat biscaí ha de convèncer més de 20.000 ciutadans. Tenint en compte el mapa lingüístic i de sentiment basc que hi ha a les tres províncies, queda clar que els partits constitucionalistes treuen un evident rèdit del sistema.
I viceversa. El PNB té el seu feu electoral a Biscaia. En aquest territori bressol del nacionalisme basc obté més del 40 per cent dels vots i s’endú pràcticament la meitat dels 25 escons en joc. A les municipals aquesta demostració de força és encara més contundent i la formació fundada per Sabino Arana governa a quasi tots els ajuntaments, excepte alguns del marge esquerre del riu Nerbion. L’esquerra abertzale, tradicionalment molt forta a Guipúscoa, ha patit també la llei en carn pròpia i ha estat penalitzada per un sistema que afavoreix Àlaba, on el sentiment nacionalista que predomina és precisament l’espanyol.

Malgrat aquesta enorme manca de proporcionalitat entre els ciutadans i el nombre d’escons a cada circumscripció, el cert és que els partits bascos no es plantegen per ara un canvi de sistema electoral. Ni tan sols el PNB, la formació més penalitzada pel sistema, que ha convertit el model en bandera ideològica per afermar Àlaba dins Euskadi i rebatre el foralisme alabès, un moviment que va tenir una força notable als anys noranta. Només cal recordar que Unitat Alabesa (UA), un partit que volia la segregació d’aquest territori del País Basc amb eslògans electorals tan surrealistes com “Àlaba com Navarra”, va arribar a obtenir 5 escons al
Parlament autonòmic.

Els socialistes, que s’omplen la boca en altres territoris de l’Estat demanant lleis electorals més proporcionals, no diuen res en el cas basc. El partit que lidera Patxi López s’ha beneficiat indiscutiblement del model electoral, fins al punt que ell és lehendakari malgrat que el PSE només va guanyar les eleccions a Àlaba, i per menys de 2.000 vots.

Únicament dins UPyD s’han aixecat algunes veus reclamant un canvi de model, adduint que és un sistema discriminatori envers les províncies més poblades. Ara bé, com que l’actual llei afavoreix aquesta formació espanyolista, que va obtenir el seu únic escó a Àlaba, UPyD reclama alhora que el límit legal per accedir al Parlament basc es rebaixi a un simbòlic 1%.

Precisament, la llei no estableix una barrera legal de vots per accedir al Parlament autonòmic, però la llei D’Hondt en fixa una de facto que se situa una mica per sobre del 3 % i que varia segons el territori. Així, a les darreres eleccions UPyD va obtenir un escó amb un 3,97% dels vots a Àlaba, mentre que Ezker Batua (EB) no el va treure tot i obtenir un 3,44% a Biscaia.

En tot cas, i malgrat les desigualtats territorials, el model ha demostrat que no impedeix l’alternança i que es poden constituir majories alternatives. Això invalida les teories que afirmen que les desigualtats territorials afavoreixen unes determinades formacions en detriment d’altres, fet que adultera la voluntat política de la població. El sistema electoral basc demostra que això és una visió interessada.

Una altra de les evidències de la llei és que l’atomització dels espais ideològics perjudica precisament aquests mateixos espais. El model basc penalitza la divisió, un mal que afecta sobretot el camp nacionalista basc. Tot i tenir més de la meitat dels vots, als quals caldria sumar les desenes de milers de vots nuls, l’actual govern respon a una aliança entre socialistes i populars.