“A molta gent ja no li fa por parlar de l'estat propi”

De TV3 no arreglarem res, de moment. Però hem de demostrar que el tema econòmic i de les infraestructures ens el prenem molt seriosament. Si només hi ha TV3 i la llengua, mentre hi hagi majories absolutes del PP allà, això té poca sortida. I mentrestant València mira a Madrid i nosaltres i València no ens mirem. Desgràcia total. El nostre destí comú és a Europa, i ells això també ho veuen.

Ja vam dir des del principi que seríem transparents. I quan expliques la veritat de vegades passa, que no resulta 100% agradable. La vida és així. Quina alternativa teníem? Enganyar la gent? Fer veure que tot era de color de rosa, que no hi havia problemes? Jo m'adreço a un país que és madur i responsable, de ciutadans, no de súbdits.

Pot generar una certa intranquil·litat, ho reconec. Hem preferit agafar el toro per les banyes, aplicant polítiques d'austeritat a fons, polítiques d'estalvi necessàries, i el que estem fent és evitar que Catalunya vagi cap a la situació que té Grècia, així de clar. Pot ser que haguem generat intranquil·litat, però no hi havia més remei que explicar les coses com són. I això s'ha de fer des del primer dia, no es pot fer l'últim any com Zapatero.

No crec que hi hagi intranquil·litat. Hi deu haver un cert grau d'emprenyament, lògic. I un cert grau de consciència col·lectiva que la relació Catalunya-Espanya no és ni equilibrada ni de justa correspondència. Catalunya ha fet molt més en aquests darrers trenta anys per l'interès general espanyol que els poders espanyols per l'interès català, que també és un interès general.

Posar-hi una data seria irresponsable. El que és segur és que durarà dos anys passi el que passi. El 2011 i el 2012 seran anys d'estalvi públic d'una certa intensitat. Dic d'una certa intensitat, perquè tampoc cal dramatitzar. Estem intentant reduir la despesa de la Generalitat un 10% el 2011. El 90% restant el seguim tenint, molt hipotecat, que deixa un marge de maniobra pràcticament nul per fer coses noves que comportin despesa o inversió. Però no tot s'acaba aquí. El govern no pot fer coses noves amb diners nous, però pot fer moltes coses millorant l'eficàcia, reduint la burocràcia, agilitzant coses, donant exemple.

Aquest govern està fent el rodatge i és lògic que hi hagi algunes petites disfuncions en la comunicació, que a vegades s'originen per alguna declaració. No ho nego. També és veritat que de vegades es volen crear polèmiques una mica artificials. Aquesta última que hem tingut sobre si calia abaixar o no l'IRPF a les rendes més altes, el mateix dia que feia aquestes declaracions el conseller Mas-Colell es precisava que no hi havia cap intenció de fer aquesta rebaixa mentre durés l'ajustament, i malgrat això hi va haver grans titulars.

Bé, per això es necessita un rodatge que s'està ajustant. Ara, hi ha una diferència molt gran respecte de l'etapa anterior, que és que les disfuncions o errors es resolen en hores, quan en els governs anteriors s'alimentava la polèmica dins el mateix govern i durava mesos. Aquí no hi ha hagut ni un sol tema que hagi durat gaire més de vint-i-quatre hores. Si hi ha un error es reconeix i es corregeix, però no hi ha una acció caïnita com hi havia en l'anterior govern.

Això no és una navegació amb mar plana, sinó amb onades molt grosses. Portar el vaixell en aquestes condicions és complicat. I en aquesta situació, la meva funció de corregir el rumb no ha hagut de ser gaire intensa.

Que hi ha interessos de tota mena, és evident. De personals a corporatius, o polítics. O fins i tot alguns de mediàtics, cal dir-ho tot. Però entenc que hi hagi reaccions, si no n'hi hagués voldria dir que no es fa res. Ja vaig dir que no venia a escalfar la cadira. Aquest és un govern que ve a fer la feina, a fer els deures. Entenc la reacció, però no entenc l'alarma que es crea, això sí que és perjudicial. Una cosa és protestar perquè creus que el govern ho hauria de fer d'una altra manera, o perquè els teus interessos personals o corporatius queden lesionats. El que no s'entén és que es creï una alarma social de partits que volen donar una sensació que ens estem carregant l'estat del benestar, o que la Sanitat se'n va a fer punyetes. És fals.

L'estat del benestar bàsic està garantit. Ara, per salvar l'estat del benestar l'hem de tocar una mica, perquè si ara seguim gastant com gastàvem, amb els ingressos que tenim, se'n va en orris l'estat del benestar. Així de clar. Països més seriosos, com Alemanya, ja se'n van adonar fa set o vuit anys. Aquí es va seguir gastant. S'ha acabat la festa. I els que manen de veritat et posen uns deures molt més durs que si els fas tu mateix. Entenc les protestes, però no entenc l'alarma, i vull deixar clar que el govern parlarà i negociarà, i escoltarà, però el govern farà. Agradi més o agradi menys.

És evident que en molts temes no. És molt escandalós que l'oposició en forma de l'antic tripartit acusi el que intenta arreglar les coses que ells han deixat malament. Si tu has deixat les coses malament, el primer que has de fer és no fer soroll, i deixar que els altres ho arreglin.

En són plenament conscients. Però suposo que unes eleccions municipals per davant i unes perspectives electorals molt febles, concretament per al PSC els fan sobrereaccionar. No en tot, que quedi clar. Comprenc que els partits que passen a l'oposició facin oposició. En tinc molta experiència. Però no entenc que s'oposin a arreglar el que ells van desarreglar.

Que el PP estigui per la feina o no, ja ho veurem. Suposo que volen agradar a Catalunya i fan coses per compensar els seus gravíssims errors. Fan gestos. Cal veure si són gestos purament interessats o tenen base. Ara el PP tindrà una ocasió d'or per demostrar-ho, i el tripartit també. Votar, a Madrid, que l'Estat pagui a Catalunya allò que se li deu, el fons de competitivitat, els famosos 1.450 milions d'euros.

Sí, i la xifra no ens l'hem inventada nosaltres, és la que va donar el conseller Castells. En definitiva, ara és l'oportunitat que els gestos que fa tothom es concretin. A veure si el PP els trasllada a la realitat amb una votació a Madrid. Ara el PSC tindrà ocasió de votar a Madrid al costat d'altres partits catalans perquè ens paguin els diners que es deuen a Catalunya.

Ells diuen que ho faran, que no faran costat a cap partit sinó que faran costat al govern de Catalunya. Doncs el govern de Catalunya demana als 25 diputats del PSC a Madrid, inclosa Carme Chacón, que quan es voti que ens paguin els diners que es deuen a Catalunya, tots ells votin a favor d'aquesta reclamació. Doncs bé, nosaltres esperarem a veure què passa.

No vull posar-me la bena abans de la ferida. Ja ho veurem. Si ens hem d'atendre a la història, la conclusió seria que no ho faran. Però donem-los un marge de dubte. Veurem què pesa més, si quatre dies de declaracions, o els vots de trenta anys.

El PSC no és soci preferent. El que és cert és que en el moment de la investidura el PSC va actuar amb un alt nivell de responsabilitat. Per això ara em sorprèn que en els mesos següents no actuï amb la mateixa responsabilitat en un tema de país com és endreçar les finances públiques, de la qual cosa depenen l'estat del benestar a Catalunya i les polítiques de modernització del país. Si fos coherent, de la mateixa manera que va facilitar la investidura, ara facilitaria la governabilitat. Són unes ziga-zagues que només puc entendre pel nerviosisme de les municipals.

Fer una política d'estalvi i austeritat, que significa haver de dir que no molt sovint, és difícil. La política de la disbauxa és dir que sí en moments difícils per agradar a tothom. La política de la responsabilitat és haver de dir que no, no perquè no es vulgui sinó perquè no es pot. Això segur que ens resta alguna cosa en alguns terrenys. Però jo crec que suma molt en una part molt important del país que sap perfectament que o fem el que estem fent o el vaixell se'n va contra les roques. I n'hi ha molta de gent d'aquesta. El que passa és que són silenciosos.

Estic convençut que una gran majoria del país ho entén. I ho entén no pas perquè coneguin la situació de les finances de la Generalitat. Això són xifres que maregen i no ho entén ningú. El que coneixen és la situació de casa seva, o del seu negoci. I saben que l'actual govern de Catalunya està fent per al país el mateix que ells fan a casa seva. Aquesta és la clau. La majoria de la gent a casa s'ha trobat en la mateixa situació i sap que si en tenien cent i ara en tenen setanta, no poden continuar gastant el que gastaven. Això la gent ho entén. És agradable? No. Dec ser el primer polític del món que arriba al govern i que en comptes d'augmentar pressupostos, quedar bé davant de molta gent, poder invertir, inaugurar i poder complaure, em dedico exactament al contrari. Ja m'agradaria, però les circumstàncies són les que són.

L'Estat espanyol està en un procés d'ajustament molt dur, això és veritat. I en aquest sentit els entenc perfectament. Estan fent coses, encara que sigui perquè ja no tenien marge per a més frivolitats. I en aquest sentit, no deixarem de ser coresponsables. El que no s'entén són dues coses. Una, que vinguin ministres i diguin que controlaran com estem fent l'ajustament pressupostari que ells han provocat conjuntament amb el tripartit. Això és una deslleialtat i no és tolerable. I dues, per quedar més bé ells amb l'ajustament, ens imputen un dèficit que no ens pertoca. Deuen uns diners, no paguen i acusen a qui els hauria de rebre que no controlem bé la despesa. Això és una qüestió diabòlica.

Posarem sobre la taula un gran tema que pot fer que les coses canviïn: el pacte fiscal. Si a Madrid s'hi volen agafar, perquè entenen que és una via per poder seguir una navegació tranquil·la, ja ho veurem.

No necessàriament. L'aritmètica parlamentària ens pot ajudar. Però el pacte fiscal el posarem sobre la taula del nou govern espanyol hi hagi la majoria que hi hagi. Perquè no és una estratègia conjuntural per donar suport a un govern. És una oportunitat perquè Catalunya resolgui un dels grans problemes dels últims trenta anys, la gestió dels diners, dels nostres diners, i perquè Espanya pugui entendre's amb Catalunya els pròxims anys. Es va provar amb l'Estatut i va fracassar. El pacte fiscal sembla molt més complicat, però en el fons ho és menys. L'Estatut toca temes de gran simbolisme i sensibilitat. El pacte fiscal és més primari, més prosaic: parlem de diners i de poder.

En aquesta línia del dret a decidir, una manera d'exercir-lo i de donar força a la reivindicació és fer una consulta popular prèvia. Ara, no és estrictament imprescindible. Aquí sí que depèn de l'aritmètica parlamentària. Si tenim prou força, no caldrà. Si la nostra situació és més feble, haurem de buscar força que ens vingui del poble directament, i que sigui vist com una reclamació de país.

És el primer port de la transició nacional catalana.

On el poble català vulgui. En el límit, a l'estat propi. Que quedi clar, però, que el pacte fiscal no està plantejat com una primera etapa cap a l'estat propi.

Tampoc. És un port on pots estar tot el temps que les coses vagin bé, on les relacions amb Espanya deixin de ser conflictives durant uns anys. Si el pacte fiscal surt bé, tindrem uns anys que es podrà entendre que es pot fer un cert camí conjunt.

Crec que, a poc a poc, això que era per molta gent una escala no volguda, fins i tot combatuda, ara és vista com una escala possible. Crec que hi ha un canvi de registre mental al país. Ara hi ha una part del país, no tot, però una part important, que ha canviat. S'incrementarà? No ho sé, però ara hi ha molta més gent disposada a estudiar aquesta opció. A molta gent ja no li fa por. Si el pacte fiscal no surt bé, segurament una de les conseqüències serà que encara hi haurà més gent que s'afegirà a aquest canvi d'actitud mental cap a l'estat propi. També vull ser clar en aquest punt. Fins i tot en el cas que Catalunya arribés a fer un plantejament en la línia de l'estat propi, ni així ens podem plantejar un trencament total amb l'Estat espanyol. Hi ha una part de la població catalana que està clarament desarrelada d'Espanya, però n'hi ha una altra part, que són catalans igualment, que hi té un pòsit sentimental comú. I això forma part de l'ADN de Catalunya.

És un reflex d'aquest canvi d'actitud mental d'una part del país. Als que sempre han estat per l'estat propi, se n'hi han afegit que abans no ho estaven, i fins i tot alguns que no hi estan a favor ho veuen com una opció a tenir en compte. I hi ha els que no ho estaven, i segueixen sense estar-hi.

Sí, deuen ser alguns. Però el ‘sí' ha estat per sobre del 90%.

Prefereixo no opinar sobre això. Ja està dit, i punt final.

En un sol any hem de fer dos pressupostos, el d'aquest any i el del 2012, de contenció i austeritat. Confio aprovar abans de l'agost el d'aquest any, amb suports, perquè nosaltres sols no ho podem fer, i al novembre o desembre el del 2012. Tenim un any especialment dur i complicat, però és important que aquesta feina es faci bé. I si aconseguim que l'economia es vagi despertant, i aquí Catalunya té tota la seva orientació exterior que la pot ajudar, si aconseguim polítiques d'ajustament serioses i l'economia va repuntant una mica, en dos anys aconseguirem controlar la situació de les finances públiques de Catalunya i canviar-ne la tendència. Si a més a més podem obtenir el pacte fiscal, Catalunya quedaria en una situació molt millor objectivament.