La inversió que fixa l'Estatut tindrà una dura retallada
El govern espanyol s'escuda en la crisi per reduir al màxim l'impuls de les infraestructures catalanes
La disposició addicional tercera ha estat incomplerta des del seu naixement, el 2007
La inversió de l'Estat a Catalunya experimentarà aquest any una dràstica retallada. De fet, gairebé no es mourà obra nova, i les infraestructures que ja estan en marxa s'aniran fent al ralentí. A pocs dies que se sàpiga el pressupost pel 2012, l'executiu de Mariano Rajoy no gosa confirmar si –com avançava el ministre d'Economia, Luis de Guindos– la reducció aplicable a la inversió pública a Catalunya també serà del 40%, però és evident que, si no és exactament aquesta xifra, s'hi acostarà força. En els comptes del 2011, la inversió va ser de 3.134 milions d'euros. I, de fet, ja van suposar 1.355 milions menys que els que es van pressupostar el 2010.
Des que el 2007 es va posar en marxa aquest mecanisme de compensació pel deute històric amb Catalunya, la disposició addicional tercera de l'Estatut –que estableix una inversió estatal equivalent al 18,5% del PIB català i amb una vigència de set anys– mai no s'ha complert fil per randa. En els primers exercicis, la batalla es va centrar en el fet que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero escatimava ampliar el concepte d'infraestructures en altres capítols que no fossin estrictament el del Ministeri de Foment. I això minvava la inversió en àrees com ara les d'innovació i medi ambient.
L'execució real
Una vegada es va solucionar aquesta discussió, el segon front de batalla va ser el del compliment efectiu de la inversió que constava al paper. En més d'una ocasió s'havia escoltat a la tribuna del Congrés: “Cada quatre anys, a l'Estat li surt de franc la disposició addicional tercera.” L'explicació és senzilla: una cosa és posar per escrit que s'invertiran, posem per cas, 4.000 milions al llarg d'un any i l'altra és l'execució real. La qüestió, doncs, no és que es perdessin els diners pel camí, simplement és que mai no havien sortit de Madrid.
A partir d'aquesta evidència, es va articular el que s'anomenava la liquidació: calcular quines quantitats s'han deixat d'invertir, reconèixer el deute i traspassar, amb posterioritat, la quantitat acordada al govern català. I ad'aquí sorgeixen els prop de mil milions (759 i 219) que ara reclama la Generalitat corresponents als exercicis del 2008 i el 2009, i que, ara per ara, el ministeri d'Hisenda es resisteix a pagar.
Acumulació de deute
La possibilitat real que no abonin aquestes quantitats farà encara més gros el forat, atès que s'hauria de començar a negociar la liquidació de la inversió no executada el 2010. A hores d'ara, només s'ha fet net amb la inversió pressupostada el 2007.
Aquesta inversió addicional –que no va ser qüestionada per la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut– conclou en els comptes del 2013. Així que entre les retallades successives de les quantitats consignades, la falta de liquidació de les no executades, i que s'aproxima el seu final, alguns dirigents catalans temen que això acabi perjudicant molt seriosament infraestructures cabdals per al desenvolupament econòmic, com són, per exemple, les relacionades amb el corredor mediterrani. Només per capítol de transport ferroviari es preveu que és necessària una inversió anual de prop de 2.000 milions d'euros per tenir-lo enllestit el 2020. També pot resultar molt perjudicat el rescat de peatges, a banda de les dificultats per afrontar noves infraestructures estratègiques per a Catalunya.
