Política

MARTA VILALTA

ERC

“El que jo tenia clar és que volia ser periodista”

“És sa que a casa cadascú defensi les seves opinions amb respecte”

“N’estic orgullosa, soc filla d’una família de pagesos d’un poble petit”

Campionat de patinatge provincial del 2014
Per il·lustrar aquesta entrevista, Marta Vilalta ha triat una fotografia del campionat de patinatge provincial del 2014,l’inici d’una temporada que va ser molt bona, en què va acabar participant en tornejos a Galícia, Itàlia i França. “Hi surto amb la meva germana, a qui sempre he estat molt unida i amb qui hem compartit sempre la passió pel patinatge. Vull que sàpiga que, malgrat que a vegades la feina fa que no ens puguem veure tant com voldria, sempre em té i em tindrà al seu costat.”
A casa sempre em deien que no em fiqués en política perquè encara podia acabar malament
Soc culer des que tinc memòria, però he de confessar que fa anys ho patia molt més
En el seu cas, la con­ci­li­ació fami­liar és una qüestió resolta o, com passa a tan­tes altres dones tre­ba­lla­do­res, con­ti­nua essent una assig­na­tura pen­dent?
La con­ci­li­ació no és una assig­na­tura pen­dent només de les dones tre­ba­lla­do­res. És una tasca pen­dent que tenim com a soci­e­tat. És cert que el pes de les cures ha recai­gut i recau majo­ritària­ment sobre les dones, però això no és només un debat sobre con­ci­li­ació, sinó de model. I, efec­ti­va­ment, cal can­viar-lo.
Milita a ERC des del 2004. Recorda quina edat tenia quan va deci­dir que es dedi­ca­ria a això, vull dir quan va tenir la pri­mera consciència que aquest era el seu camí?
Recordo que ja de ben petita m’interes­sava la política i tot el que pas­sava al meu vol­tant. Ara bé, jo tenia clar que volia ser peri­o­dista, i això és el que vaig estu­diar a la uni­ver­si­tat. Jus­ta­ment en els anys uni­ver­si­ta­ris, plens d’inqui­e­tuds, és quan vaig vin­cu­lar-me a les JERC (Joven­tuts d’Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya). A par­tir d’aquí, una cosa porta a l’altra: vaig anar assu­mint res­pon­sa­bi­li­tats dins l’orga­nit­zació juve­nil fins que em vaig con­ver­tir en dipu­tada el 2012. I des de lla­vors fins ara.
Va deci­dir que seria a ERC des del pri­mer moment o abans la va atreure alguna altra for­mació?
Sí, des del pri­mer moment. Em defi­neixo com a inde­pen­den­tista i d’esquer­res (mal que li pesi al Sal­va­dor Illa) i des de sem­pre vaig tenir clar que el par­tit amb el qual jo em sen­tia iden­ti­fi­cada era Esquerra Repu­bli­cana. Lla­vors eren els anys del tàndem Carod -Puig­cercós, que van ser clau per obrir el par­tit i per demos­trar que l’inde­pen­den­tisme també podia gover­nar.
Tenia algun fami­liar que es dediqués a la política abans que vostè?
No, cap. Al con­trari, a casa sem­pre em deien que no em fiqués en política, que aca­ba­ria mala­ment. Però no els vaig fer cas, perquè crec en la política com una eina per can­viar les coses i trans­for­mar soci­al­ment la rea­li­tat. El dia que no sigui útil, tan­ca­rem car­peta.
A casa dels pares, per Nadal i quan es tro­ben per dinar, par­len de política o es tracta d’un tema que s’aparca per evi­tar dis­cus­si­ons?
Aquesta és la típica idea falsa de l’uni­o­nisme, que l’inde­pen­den­tisme ha tren­cat famílies i ha afec­tat els diners fami­li­ars. I jo nego la major. Sem­pre he pogut i hem par­lat de tot. De fet, a les sobre­tau­les sem­pre es gene­ren dis­cus­si­ons sobre tots els temes. Enguany, sense anar més lluny, la pandèmia, les res­tric­ci­ons, o en altres oca­si­ons el Barça, per exem­ple. I això és sa. Que cadascú defensi les seves opi­ni­ons amb res­pecte i després, ben amics.
Quan va ser ele­gida dipu­tada per pri­mera vegada els seus pares li van donar algun con­sell?
Que sigués jo mateixa i que no canviés. Estic molt orgu­llosa de les meves arrels. Filla d’una família de page­sos d’un poble petit. I crec que això, haver de tre­ba­llar tots els estius per aju­dar la família o apren­dre que a la vida no tot és fàcil d’acon­se­guir, m’ha mode­lat com soc. El meu pare va morir fa onze anys, igual que el meu padrí patern, i per tant no han pogut veure les res­pon­sa­bi­li­tats que he anat assu­mint, però crec que d’ells he here­tat la volun­tat de lluita i la defensa de la justícia.
La política és vocació, però vostè té altres afi­ci­ons molt inten­ses, com per exem­ple el Barça. Ara suposo que enfor­tida amb els èxits del fut­bol femení.
També soc culer des que tinc memòria. Tot i que he de con­fes­sar que fa uns anys ho patia molt més. Si el Barça per­dia, jo no sopava. Amb els anys ho he après a rela­ti­vit­zar o pot­ser és que altres qüesti­ons han anat gua­nyant pri­o­ri­tat. En tot cas, les fites del Barça femení aquest any són impor­tantíssi­mes per començar a tren­car la gran desi­gual­tat que exis­teix en aquest món i sobre­tot per gene­rar refe­rents.
El món del pati­natge es va per­dre una gran pati­na­dora, es pot dir d’aquesta manera?
[Riu] Jo no ho diria així. Però sí, he fet pati­natge artístic més de trenta anys de la meva vida, i és la meva gran passió. I amb aquest esport he après el que vol dir entre­nar-se hores i hores, però també tre­ba­llar en equip, i una gran lliçó que ser­veix per a la vida: que quan caus t’has d’aixe­car ràpida­ment.
Sem­pre ha tin­gut una gran vin­cu­lació amb l’asso­ci­a­ci­o­nisme. Manté con­tacte directe amb alguna asso­ci­ació, actu­al­ment?
Segu­ra­ment una de les meves pre­fe­ri­des és el Club Espor­tiu Patí Tor­re­grossa, el club del meu poble. Ara no puc prac­ti­car el pati­natge, però quan trobo cinc minuts em calço els patins... I també tinc un record molt espe­cial de quan jugava a escacs..., fins als 18 anys ho vaig fer! A nivell cívic soc sòcia d’Òmnium Cul­tu­ral i també intento par­ti­ci­par, tant com puc, en tot el que s’orga­nitza al meu poble.
Amb quin dipu­tat o quina dipu­tada de l’opo­sició té més bona relació? En aquesta legis­la­tura que acaba de començar o en l’ante­rior, tant se val.
Em porto molt bé, perquè ens conei­xem de Lleida, amb el Pau Juvillà, de la CUP. Però també conec de fa temps l’Alícia Romero, del PSC, i tenim molt bona relació mal­grat les diferències polítiques.
I amb quin o quina té pit­jor relació?
No tinc cap mena de relació amb els dipu­tats i les dipu­ta­des de Vox.
Des de fora es té la sen­sació que, al marge de les batus­ses a l’hemi­ci­cle o als mit­jans, els par­la­men­ta­ris són tots molt amics.
El res­pecte és el més impor­tant. I hi ha uns mínims. Per tant, a vega­des passa que amb els grups de l’opo­sició pots dis­cu­tir-te molt però després has de seguir par­lant per nego­ciar esme­nes a les dife­rents ini­ci­a­ti­ves par­la­mentàries, o per inten­tar tra­mi­tar lleis, o per la feina més del dia a dia. Però amb Vox estem par­lant d’un altre nivell. És un par­tit ultra, d’extrema dreta, les seves idees van en con­tra jus­ta­ment d’allò que soc i em sento, i en con­tra dels grans con­sen­sos, així com dels mínims democràtics. La nos­tra missió és poder-los esbor­rar del Par­la­ment, a ells i el que repre­sen­ten d’into­leràncies i odi.
Com des­con­necta de la feina?
Es fa molt difícil des­con­nec­tar i jo tam­poc en sé gaire, perquè sem­pre estic pen­dent del mòbil. Però ho intento, perquè és neces­sari. Inten­taré fer una mica de vacan­ces aquest agost i també lle­gir, que m’encanta. El pri­mer que em vull lle­gir és el lli­bre que em van rega­lar per Sant Jordi, l’últim del Jaume Cabré, Con­su­mits pel foc, i també Con­tra l’adver­si­tat, d’Oriol Jun­que­ras.

El professor Junqueras

A la universitat, Marta Vilalta va tenir de professor Oriol Junqueras. Allà segurament es va consolidar la vocació política. Ella ho recorda d’aquesta manera: “El vaig tenir de professor a la carrera, el segon quadrimestre de primer curs, i em va fer història de Catalunya del segle XX. I com a professor era doncs tal com és, un orador brillant, capaç de fer-te reviure els diferents passatges històrics que narrava. I, encara el més important, era molt proper, amic de tots els alumnes i capaç de teixir grans complicitats amb tots els diversos estudiants que tenia per les diferents facultats”. Encara en el terreny universitari, el fet de ser llicenciada en periodisme segurament li ha servit a l’hora de desenvolupar les seves responsabilitats polítiques perquè són dos mons que estan molt vinculats. Ella ho té ben clar: “La política sense el periodisme no arribaria a la gent, i el periodisme sense la política deixaria d’escriure moltes pàgines. Per tant, són dos mons que coexisteixen estretament i es necessiten. Haver estudiat periodisme m’ha servit molt per a la tasca de fer de portaveu del partit. M’agradaria que poguéssim fugir del periodisme de declaracions.”

Marta Vilalta

Marta Vilalta Torres (Torregrossa, 1984) és secretària general adjunta i portaveu d’ERC. Llicenciada en periodisme i amb estudis de ciències polítiques, va exercir de periodista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia