Política

anàlisi

Un exercici de sobirania

sempre s'ha considerat l'organització territorial com un element vinculat a l'autogovern i ha estat històricament un dels símbols de canvi lligats a l'autonomia política. En aquest sentit, el passat 27 de juliol, el Parlament de Catalunya, en un exercici de sobirania, assolia una nova fita històrica de l'autogovern: l'aprovació de la llei de vegueries de Catalunya, que marca l'avenç d'un model propi basat en divisions geogràfiques molt més properes a la nostra realitat nacional.

Un model basat en municipis potents, integrats en una organització territorial al seu servei en set àmbits veguerials, amb les competències necessàries per assegurar, en qualsevol part del país, els millors serveis públics. Un model d'equilibri perquè la vegueria és un pas més en el procés de reconeixement territorial amb òrgans de gestió i de representació política. Perquè un territori sense administració és un territori sense defensa dels seus interessos.

La llei de vegueries dibuixa el sistema de poders públics locals. Com deia Miquel Roca Junyent en l'informe Roca, no és necessari que tot es faci de cop, però tot el que es faci ha de ser en la línia del model. I això és el que planteja la llei, un model i un camí per assolir-lo.

Sabem d'entrada, i mai ho hem negat, que aquest camí requereix la col·laboració de l'Estat, que s'ha de concretar en la modificació de normatives que facilitin en primer lloc la creació de la vegueria de l'Ebre un cop celebrades les properes eleccions municipals. Vam iniciar aquesta via abans de l'aprovació de la llei i l'endemà mateix la continuem. Farem realitat l'Ebre, i després de l'Ebre, la resta de vegueries.

No podíem esperar a les bones o males intencions de Madrid en posició de vassallatge. Catalunya ara té un model. I amb la força democràtica que dóna haver-lo aprovat en seu parlamentària, negociar. Perquè Catalunya ha d'actuar amb sentit d'Estat, i un Estat es dota de les estructures administratives que creu adients. I si l'Estat espanyol no mou fitxa constatarem, de nou, que també en la qüestió de l'organització territorial Catalunya no pot tenir un altre horitzó que no sigui el de la plena sobirania, el de la independència.

El 27 de juliol vam iniciar el camí cap a un model que supera la divisió provincial imposada fa 200 anys com a element de centralització aliena al nostre país. Un país que es vol competitiu i arrelat al territori. Un país on tothom, visqui on visqui, tingui els mateixos drets i possibilitats d'accés als serveis públics com a garantia de benestar i de desenvolupament dels nostres pobles, viles i ciutats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.