Cristina Kirchner apareix en les enquestes com a guanyadora de les presidencials argentines del diumenge

A la premsa opositora argentina li agrada anomenar-los els Clinton del Sud, un sobrenom que el matrimoni format pel president Néstor Kirchner i la senadora Cristina Fernández (coneguda com a CK) no rebutja. Si les respectives carreres polítiques admeten alguna comparació, el que indubtablement diferencia les dues parelles és que la sud-americana avui té el camí pla per concretar una successió inèdita al continent. Isabel va succeir el seu marit Juan Perón quan va morir el 1974, però aquest serà el primer cop que la responsabilitat recaurà en una elecció popular.

Una dotzena d’enquestes publicades pels principals diaris argentins el cap de setmana passat auguren un avantatge aclaparador de Cristina sobre els seus oponents. “Si els enquestadors i els enquestats no s’han tornat bojos, és probable que Cristina Kirchner es converteixi diumenge en la presidenta electa de l’Argentina”, va escriure aquest mateix dia Joaquín Morales Solá, principal comentarista polític del diari La Nación. La llei argentina estableix que cal assolir un 45% per guanyar a la primera volta o bé aconseguir el 40% amb més de 10 punts d’avantatge sobre l’oponent més immediat. Els dos escenaris són possibles. La fortalesa de la candidatura cal buscar-la en el govern del seu marit, que va saber dirigir amb èxit la recuperació, per alguns “miraculosa”, de la devastadora crisi econòmica del 2001. El país sud-americà ha crescut sense interrupcions des del 2003 i el model industrial aplicat per Néstor Kirchner ha aconseguit disminuir la desocupació i la pobresa fins i tot per sota dels índexs d’abans de la crisi.

Una vella màxima de la política argentina diu que, quan l’economia funciona, és difícil que la gent opti per canviar de capità. Li va anar bé a Carlos Menem el 1995, quan va obtenir la reelecció malgrat els pitjors escàndols de corrupció. I Cristina aconseguirà capitalitzar la bona imatge del seu marit malgrat les acusacions d’autoritarisme i manca de diàleg que li atribueix l’oposició.

L’escenari polític posterior a la caiguda del radical Fernando de la Rúa, el desembre del 2001, és complex. “L’Argentina té en aquests moments l’oposició més dividida de la seva història. Mai ha passat que cap candidat opositor superi el 20% dels vots”, explica l’analista Rosendo Fraga, director de la consultora Nueva Mayoría. Avui no és pot reconèixer en estat pur ni el Partit Justicialista (PJ-Peronisme) ni la centenària Unió Cívica Radical (UCR).

Segona dona a les enquestes
El país viu la reorganització de les seves estructures polítiques, amb l’oficialisme suposadament peronista rebent el suport d’alguns radicals i socialistes. Elisa Carrió, segona a les enquestes, és una exradical que s’ha aliat amb socialistes i dretistes. Per primer cop, la UCR no ha presentat candidats propis, i es postula rere l’exministre Roberto Lavagna, d’origen peronista, mentre que els peronistes tradicionals han quedat reduïts al sector més a la dreta del partit, representats pel governador de San Luis i candidat en aquesta elecció Roberto Rodríguez Saa.

Només tres dies abans de les eleccions, aquesta atomització opositora troba Carrió i Lavagna lluitant vot a vot pel segon lloc. En els seus discursos ja sembla acceptada la derrota i, en tot cas, el debat se centra a veure qui podrà erigir-se com a referent anti-Cristina.

Potser per la convicció popular que el peix ja està venut, aquesta ha estat la campanya presidencial més deslluïda des del retorn a la democràcia, el 1983. Davant d’una oposició sense respostes, la candidata oficialista ha optat per rebutjar els debats públics i exhibir-se pel món com a presidenta electa. “Cristina és l’aprofundiment del canvi”, ha repetit una vegada i una altra Kirchner, erigit en el seu gran propagandista.
Només l’assassinat a sang freda de tres policies, divendres passat, va pertorbar les discussions electorals, que s’han centrat tímidament en els problemes de la inseguretat ciutadana, sobretot a la província de Buenos Aires.