Esquerda PSC-PSOE

El 16 de juliol passat el Partit dels Socialistes de Catalunya va fer 30 anys i a aquestes altures encara pocs dirigents socialistes espanyols saben que el PSC és un partit orgànicament diferent del PSOE. És molt fort però és així. Com a mostra, l’entrevista al vicepresident andalús, José Antonio Griñán, a l’AVUI el passat dia 27. Pregunta del periodista: “¿No s’imagina una plantada del PSC davant del PSOE al Congrés vetant una llei important?” Resposta: “Aleshores seria un partit diferent al PSOE. Els socialistes andalusos mai farien això”. És cert que la unió PSC-PSOE ha sigut fidel al llarg de les dècades, però els socialistes catalans no són una federació més.
Per això, i per la lleialtat de 30 anys, ahir el PSC interpretava amb una particular irritació l’esbroncada de la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, al president de la Generalitat i primer secretari dels socialistes catalans, José Montilla.

El primer de tots era el portaveu adjunt del PSC, Joan Ferran, al seu blog (vegeu pàgina següent), quan al seu missatge Notas para un compañero advertia a José Luis Rodríguez Zapatero que l’excés verbal de què parlava la seva número 2 sorgeix “quan no es compleix el pacte contractual, quan algú se sent menystingut, quan la desconsideració ocupa l’espai del que s’ha acordat”.

Odioses comparacions
Però el més curiós és que aquesta indignació arribava també a militants i dirigents que han fet carrera en alguna etapa o altra a Madrid i que, per tant, saben el pa que s’hi dóna, des d’aquella òptica espanyola, encara que socialista. Sorpresa era el terme més suau entre els utilitzats, però de seguida s’entrava en les sempre odioses però necessàries comparacions. “Ja n’hem vist unes quantes de barons i a ningú se li havia cridat mai l’atenció”, apuntava ahir un diputat a Madrid. “Ja n’hi ha prou que quan Manuel Chaves defensa Andalusia se l’exalci a la categoria de socialista autèntic i quan José Montilla fa el mateix se’l titlli de sobiranista radical”, afegia.

Dit per activa per Ferran o per passiva entre la militància socialista, potser el que més ha molestat, a banda de l’esbroncada de De la Vega, és que no s’entengui des del PSOE que, com deia aquesta setmana el conseller Joaquim Nadal, el president Montilla havia de “dir alguna cosa” quan hi ha un incompliment de la llei més important del país que governa. I que Montilla havia de parlar quan a l’altra banda de la taula de negociació fa la sensació que no hi ha ningú. Dissabte els set membres de la part catalana de la negociació del finançament constataven que el PSOE comença a ser conscient just ara que hi ha malestar a Catalunya. Però, fins ara, ningú ha vist ni moviments d’urgència ni negociacions de matinada ni res de res per evitar que el 9-A fos paper mullat. “Zapatero ha actuat amb impunitat i això és difícilment defensable”, etzibava un altre dirigent socialista.

Hi ha tensió PSC-PSOE però que ningú s’emocioni: els socialistes catalans no preveuen per ara trencar cap disciplina de vot al Congrés ni forçar a comparèixer Zapatero (“Seria trencar el tracte de bilateralitat que demanen”, afegia ahir aquest últim dirigent). No hi haurà catàstrofe, però res no tornarà a ser com abans. Ni com fa 30 anys.