La dimensió dramàtica

Cada cel·la de la comissaria de Sant Andreu de la Barca on Macià Alavedra i Lluís Prenafeta van passar les dues primeres nits de detinguts feia com a màxim tres metres de llarg per dos d’ample. A l’interior, només hi havia un petit llum i un matalàs a terra. Ni taula ni cadira. A la porta, una reixa a través de la qual es veia el passadís i la reixa de la gàbia del davant. Si per fer-se companyia els detinguts intentaven establir qualsevol tipus de conversa, els guàrdies els exigien silenci. Ni Lluís Prenafeta ni Macià Alavedra, ni cap dels altres set detinguts, havien estat encara acusats de res ni havien declarat davant del jutge. El trasllat a Madrid va ser en el furgó famós que tantes vegades s’ha pogut veure, aquests dies, per la televisió. Emmanillats i sense llum natural, els detinguts van viatjar en departaments aïllats els uns dels altres i també en silenci. L’arribada a l’Audiència Nacional es va produir en les condicions que tothom ha pogut veure. Tot i que l’impacte primer de les detencions va ser duríssim, la gravetat, el dolor i la sensació d’indefensió no es va instal·lar definitivament en les famílies fins divendres al vespre, quan el jutge Baltasar Garzón va dictar presó incondicional per a Alavedra i Prenafeta.

A la presó de Soto del Real, situada a uns 700 quilòmetres de distància de la residència dels detinguts, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta comparteixen una cel·la de deu metres quadrats, amb llitera, vàter i dutxa, dues cadires i dues taules per escriure. No se’ls pot portar ni menjar ni tabac, però dues vegades al mes tenen dret a rebre un paquet, de com a màxim cinc quilos de pes, de roba i de llibres. Els presos poden efectuar 10 trucades telefòniques a la setmana de 5 minuts cadascuna. Tenen dret a dues visites al mes, de dues hores de durada, en règim de vis a vis. Igualment, cada setmana poden rebre una visita de tres quarts d’hora a través d’un vidre que impossibilita tot contacte físic. Aquestes visites estan reservades exclusivament a la família. Diumenge passat, les senyores Doris Malfeito i Lluïsa Mas, esposes de Macià Alavedra i de Lluís Prenafeta respectivament, així com la filla gran de Prenafeta, Natàlia, van traslladar-se des de Barcelona per fer la visita a la qual tenien dret. Però els guàrdies de la presó els van negar l’entrada perquè s’havien descuidat el llibre de família. De manera que a hores d’ara ni una esposa ni l’altra han pogut visitar encara els seus marits.

El fill gran de Lluís Prenafeta, Marc, ha hagut de demanar vacances a l’empresa on treballa. Tenir el pare pres a tanta distància i les intenses gestions que cal fer amb l’advocat amb prou feines li permeten dormir quatre hores, de les tres a les set de la matinada. Les televisions de les cases dels fills de Prenafeta estan tot el dia apagades perquè els néts no hagin de veure les humiliants imatges de l’avi, i tampoc hi arriben els diaris. La néta més gran, de 13 anys, es veu abocada a la pressió d’haver de respondre a les incessants preguntes dels companys de l’escola.

Els problemes econòmics són també un focus de preocupació. Tots els comptes, tant de Lluís Prenafeta com de Macià Alavedra, han estat bloquejats, de manera que la senyora Prenafeta depèn econòmicament dels seus fills i la senyora Alavedra dels seus recursos personals. Tot i que la llibertat sota fiança és ara el principal desig de les famílies, les dificultats que tindrien per poder satisfer una quantiosa fiança són també motiu d’angoixa. Una de les poques bones notícies que les dues famílies van rebent cada dia són les nombroses mostres de solidaritat. Els telèfons de les cases no paren de sonar. Més enllà d’això, la tristesa i la indignació són totals.