Els sistemes electorals (III): Israel

El sistema electoral d’Israel és el més proporcional. El nombre d’escons que cada llista rep a la Knesset, el parlament israelià, és proporcional al nombre d’electors que la va votar al conjunt del país, amb només una limitació; cal aconseguir més d’un 2% del vots perquè aquests es comptabilitzin. Abans del 2006 aquesta barrera era de l’1,5% però es va apujar mig punt per intentar disminuir el nombre de partits al legislatiu. Actualment n’hi ha 12, alguns dels quals agrupant diverses formacions.

Com que Israel és un districte únic, superar aquest llindar és fàcil, i el parlament pot arribar a tenir molts grups de tendències molt diferents. El seu sistema electoral és proporcional pur i garanteix que si un 10% dels ciutadans del país voten un partit, aquest estigui representat a la Knesset realment en un 10% d’escons.
Inestabilitat política

El principal problema d’aquest sistema és la dificultat de formar governs estables, perquè amb la gran amalgama de partits presents al legislatiu les coalicions són complexes. El model afavoreix les formacions petites que, amb pocs escons, tenen la clau perquè el partit amb més vots pugui formar govern. Aquesta dependència limita molt el govern, que condiciona les seves polítiques a aquests grups. És el cas del partit religiós del Shas que, tot i tenir una representació d’11 escons, és un membre de l’actual govern, va formar part de les últimes coalicions a altres legislatures i ha aconseguit lleis beneficioses per als seus votants, majoritàriament jueus ortodoxos. L’anterior primera ministra, Tzipi Livni, representant del Kadima, va haver de trencar el govern i convocar eleccions al 2008 en no poder arribar a un acord amb el Shas.

A la pràctica, el partit que obté més escons ha de tenir en compte per formar govern a la vegada aquells partits que els són ideològicament més propers i també els partits ortodoxos. Aquest fet dificulta l’estabilitat i sobretot mantenir-la durant els quatre anys que dura la legislatura.

Dificultats per al procés de pau
En el cas d’Israel, a més, el seu sistema electoral també fa més difícil el procés de pau amb Palestina perquè és difícil crear un front comú amb dotze partits tan diferents, com els que ara hi ha a la Knesset. Actualment el govern té el suport de 65 escons al parlament. El principal partit és el Likud, que té 27 escons i és el més moderat dels que formen la coalició. El Likud governa amb el partit ortodox sefardita, el Shas, i dos partits considerats més de dreta: l’Israel Beiteinu i el Judaisme Unit de la Torà, que no admet l’Estat de Palestina. D’altra banda també hi ha dos partits de dretes més petits i amb menys representació: Unió Nacional i la Llar Jueva, amb 4 i 3 escons. Entre els principals partits israelians n’hi ha també dos de centreesquerra: el Kadima, liderat per Tzipi Livni i principal partit de l’oposició a la Knesset, i el Partit Laborista. La llei de partits d’Israel permet que es pugui presentar qualsevol formació a les eleccions, sempre que sigui demòcrata, antiracista i reconegui l’Estat d’Israel. I per tant. encara que la majoria de partits siguin sionistes, no està exclosa la participació als comicis de partits àrabs. A l’actualitat els quatre principals partits àrabs israelians tenen 14 dels 120 escons del parlament.

La llista àrab unida i el Hadash, un partit comunista d’extrema esquerra, estan a favor de la creació de l’Estat de Palestina i Nou Moviment i Balad defensen que Israel sigui un país democràtic per a tots els ciutadans independentment que siguin àrabs o jueus.

Com a Catalunya a Israel hi ha un sistema representatiu. Això vol dir que els ciutadans no trien un primer ministre o el govern, sinó la composició de la Knesset a través de llistes tancades, de com a màxim 120 persones, tantes com escons hi ha a la Knesset.

Israel té un president, que és triat pel parlament i que, al contrari de França, és un càrrec amb només funcions protocol·làries. Té unes funcions similars a les del president del Parlament a Catalunya. Una d’aquestes funcions és designar algú de la llista més votada, normalment el líder del partit, perquè faci de primer ministre i pacti amb els altres grups per formar govern.

L’any 1992 es va intentar una elecció directa del primer ministre amb vot popular, però va fracassar i el 2001 es va tornar al sistema antic, perquè en el cas de les eleccions a primer ministre també es comptabilitzaven els vots proporcionalment i els resultats eren tan fragmentats com a les eleccions a la Knesset. A més el partit del primer ministre electe i del partit majoritari al parlament podien no coincidir i amb tants partits es feia impossible la cohabitació.


n Demà:
El model dels experts catalans