opinió
Va començar allà
Calia fer l'alternança, el primer govern d'esquerres des de 1939 i més que això: una progressió clara en l'autogovern, la més ambiciosa feta mai des de les institucions, que posés a prova la disposició espanyola al nostre reconeixement nacional. Si sortia bé, seria un avenç valuós en el poder de decisió per a Catalunya, aprofitable en el futur per anar més lluny. Si no, era el darrer cop que s'allargava la mà per comprovar si, a l'altra banda, se n'estenia també alguna altra. Ara pot semblar una operació d'enginyeria, però era bastant lògica. Calia que ERC entrés al govern, per fer de llebre, juntament amb ICV i, sobretot, que el PSC fos dintre de l'executiu de la Generalitat. I, encara més important, que el primer partit de l'oposició fos una força democràtica, inequívocament catalanista com CiU. D'aquesta forma, amb un PSC defensant un estatut ambiciós i, doncs, neutralitzada qualsevol temptació inconfessable i, en particular, garantint que la primera força de l'oposició feia pinya amb la majoria de govern per un nou Estatut, l'operació quedava tancada. No sé si tothom es va adonar llavors del que feia ERC, ni si se n'ha adonat encara. El paper tristíssim del PSOE i la trinxada de la voluntat catalana feta pel TC, van obrir les portes a una nova era. Sense aquell Estatut no s'explica el pas de la majoria de CiU cap al sobiranisme i la progressiva descomposició del PSC davant el nou cicle nacional. Amb Espanya no hi havia res a fer. L'hora de la independència havia arribat.