Caràcter reivindicatiu

La reivindicació ha arribat al Parlament. En un hemicicle en què la corbata i l'americana formen part del codi no escrit de vestimenta, l'entrada de la CUP a la cambra catalana va trencar, fa un any, el to monocromàtic. Cap dels dos diputats masculins de la formació han portat mai corbata. I el cap de llista de la formació, David Fernàndez, a més, ha fet cèlebre l'ús de samarretes reivindicatives al faristol. Des de la defensa de la llengua catalana passant per la crítica als bancs o a Telefónica, Fernàndez ha fet la seva particular desfilada de models. No és res imposat. “Fins fa un any les treia del meu armari. He estat tota la vida vinculat a les lluites socials, a la defensa dels drets... i quan vas a una manifestació te les compres”, explica. És a dir, no es tracta d'un posat adoptat, sinó que respon a una manera de ser.

L'entrada al Parlament, però, ha fet que ara n'hagi de comprar menys i en pugui portar més. Molts col·lectius que s'han creat o que han protestat n'hi fan arribar amb l'objectiu que se les posi en roda de premsa o al Parlament. Per què? Bàsicament perquè el diputat té una projecció que contribueix a donar visibilitat a les causes. “És un missatge addicional”, admet. La selecció es fa segons les circumstàncies del moment. La que recorda Guillem Agulló amb motiu del seu aniversari, la de Panrico quan els treballadors es van manifestar... I n'hi arriben que no utilitza perquè no comparteix la ideologia o a vegades per falta de temps. Dissenyador i periodista, fins i tot n'ha creat alguna, com la que recorda el Xile d'Allende, junt ambJulià de Jòdar. Això no obstant, no vol dir que no en compri cap ara, aclareix. Moltes les adquireix a l'Estat Invisible, una cooperativa de serigrafia tèxtil.

A banda, però, Fernàndez està convençut que no seguir la moda de la resta de diputats també manifesta una convicció contra el poder. “En la lògica de la roba i de com descodifiquem les coses ens trobem en un context en què, per mi, els vestits signifiquen troiques, poder i corrupció”, declara. La seva entrada a la cambra va traduir-se en una recomanació de la presidenta, Núria de Gispert, en el sentit que vestissin amb la formalitat que requereix la institució. Fernàndez recorda que la polèmica es va tancar amb un poema de Miquel Martí i Pol, que bàsicament diu “vesteix com vulguis”. De fet diu que, si haguessin de portar corbata, no es reconeixeria. Estaria portant una disfressa. “La meva vida quotidiana és així: anar amb texans, camisetes i sabatilles. Nosaltres no som poder, som carrer”, assegura Fernàndez, que considera que la formalitat de la institució no la determina la corbata, sinó les actituds i el que s'hi decideix. Si hagués de canviar, no s'hi sentiria còmode: “La primera que s'emprenyaria seria la meva mare”, reconeix divertit.