Olot. 20-N del 1992

D

ivendres, 20 de novembre de 1992. Ciutat d’Olot. Els diaris informaven de la destinació dels quintos (a les llistes d’Olot hi apareixia sortejat un jutge); de la llibertat sota fiança de 25 milions (de pessetes) concedida a l’exconseller Planasdemunt; dels 25 anys de cantant de Lluís Llach, i de la sentència del cas Privata, que condemnava l’exalcalde d’Olot Joan Sala a readmetre 105 treballadors acomiadats. Mig miler d’olotins preparaven el primer pessebre vivent que s’havia de fer a la ciutat. Normalitat. La Policia Municipal, orgull del consistori, qualificada de modèlica i pionera, s’havia dedicat durant aquella setmana a impartir classes de seguretat viària als instituts. A les 22.00 hores el canvi de torn es va fer amb normalitat. La calma va durar poc. “A les 22.45 hores de la data, es presenta en aquestes dependències de la Policia Municipal el que acredita anomenar-se com al marge queda expressat (...), que manifesta que entre un quart i dos quarts de deu de la nit del dia de la data una veïna s’ha dirigit al manifestant dient-li que havia vist sortir un vehicle classe turisme, marca Renault, model 25, de color gris metal·litzat, de dins el garatge de manera molt brusca, topant fins i tot amb la mateixa entrada i derrapant posteriorment. Davant la informació, ell li ha dit que no podia ésser el seu, ja que la seva senyora encara no havia arribat de treballar.” Així consta relatat en les diligències policials el primer avís que el marit de Maria Àngels Feliu va donar a la Policia Municipal d’un fet aparentment intranscendent que es va convertir en extraordinari. Paco Pérez era encara a les dependències de la Policia Municipal quan un germà de Maria Àngels Feliu va trucar a la policia per alertar que havia rebut una trucada d’un home que parlava en castellà i que l’advertia que Maria Àngels havia estat segrestada. Mobilització general a la policia. Van començar a sonar els telèfons a les cases dels agents que aquella nit tenien festa, per reclutar reforços per a un cas que –llavors encara ningú ho sabia– es convertiria en el segrest més llarg comès per una banda no terrorista a l’Estat espanyol.

Un dels agents reclutats per a l’operació especial d’aquella nit per buscar la dona segrestada va ser Rafa García Camargo. García va posar-se a les ordres del seu cap, Manel Gómez, que li va encomanar el control d’un sector. Rafa García, però, tan bon punt va sentir la paraula segrest va vincular-la a la proposta que mesos abans li havia fet un col·lega de la policia: Toni Guirado. Per això va decidir traspassar lleugerament la frontera de la zona que li havien encomanat de vigilar i anar a comprovar si Guirado era a casa seva. Segons declararia anys més tard, va tocar el timbre de la casa del seu sospitós i va respondre Guirado mateix. Van mantenir una conversa forçada en la penombra de l’escala, i García se’n va anar un cop comprovat que Guirado era a casa seva. En realitat hi havia tornat després d’executar el seu paper estel·lar en el segrest. Guirado, del torn de nit, aquell dia tenia concedida festa especial i no va ser reclutat per a l’operació. No va ser fins anys més tard que es va descobrir que Toni Guirado, juntament amb un altre policia (Pep Zambrano, que es va suïcidar el 1997) i un amic seu de Camprodon, Josep Lluís Paz Garcia, Pato, eren els tres homes que aquell vespre fred del 20 de novembre d’ara fa 25 anys van esperar Maria Àngels Feliu que sortís de la farmàcia, la van seguir, van esperar que acabés de fer el toc al bar La Garrotxa, i quan va entrar al garatge de casa seva la van abordar. “Sento alto!, em giro i veig un encaputxat”, va declarar Maria Àngels Feliu el març del 1994 quan va ser alliberada després de passar 492 dies en un cau humit i petit que no es va saber que era el soterrani de la casa de Ramon Ullastre, un altre home vinculat amb la policia, a Sant Pere de Torelló, fins l’any 1999. Abans la Guàrdia Civil no va arribar a la pista correcta dels segrestadors, es van cometre molts errors d’enfocament policial i una errada judicial majúscula de donar Maria Àngels Feliu per morta, per culpa d’haver donat credibilitat a Francisco Evangelista, un confident i caçador de recompenses, que va provocar la detenció i empresonament de Joan Casals (ara mort) i Xavier Bassa, els seus exsocis. I va ser a partir de la informació que Rafael García Camargo va donar al seu cap que finalment, després de molts camins tortuosos, la Guàrdia Civil va començar a seguir la pista de Guirado i els seus col·legues. La detenció de Guirado, el 1999, i la seva confessió van permetre descobrir el cau on havia estat la segrestada i també identificar qui era el carceller que s’ocupava de donar-li menjar i de fer-li companyia a estones. L’home que es va guanyar el qualificatiu d’“el menys dolent dels dolents”. L’home que Maria Àngels Feliu coneixia com a Iñaki, aquell que la matinada del 27 de març del 1994 la va deixar lliure en una gasolinera de Lliçà. Era Sebastià Comas Baroy, un cambrer de temporada, veí de Torelló, on ha tornat a viure un cop complerta la condemna. I l’home que, segons va declarar a aquest diari (vegeu El Punt del 2 de maig del 2017) ha fet viatges a Olot, d’amagat, per intentar veure Maria Àngels Feliu, a qui afirma que té molt d’afecte tot i admetre que li va causar dany, obligat per les ordres de Ramon Ullastre. Vint-i-cinc anys han donat temps per cometre un error en la resolució del cas, arrestar i condemnar els culpables i perquè aquests ja hagin complert la pena i tornin a les seves vides. Pato ha tornat a Camprodon, realment després de, com fixa la dita, rodar el món. Després de sortir de la presó pel cas de Feliu, va caure pres a Itàlia per un cas de tràfic de droga, i també ja ha complert la pena. Guirado es va convertir en conductor d’autobús a Alemanya i ara ja no té prohibició d’acostar-se a Olot. Ullastre, amb estratagemes diversos, va aconseguir recuperar per a la seva família la casa on va tenir segrestada Feliu, on des de fa uns mesos resideix un nou inquilí. Maria Àngels Feliu, 25 anys després, continua al peu del canó i amb la mateixa rutina a la seva farmàcia d’Olot, on fa 25 anys uns homes que tornen a estar lliures la van esperar per robar-li la llibertat durant 492 dies. I qui va ser secretari del jutjat d’Olot quan es va decretar l’empresonament dels segrestadors, Jacinto Vicente, ultima una novel·la inspirada en el segrest d’Olot.