I Déu va crear el Dream Team

Esportivament, quan algú rememora els Jocs de Barcelona la primera idea que li ve al cap és l’estrena del Dream Team dels Estats Units en uns Jocs Olímpics. El COI va obrir les portes als professionals conscient que allò seria una campanya de màrqueting insuperable. I així va ser. Reunir en un equip Michael Jordan, Larry Bird i Magic Johnson va ser una fita que perdurarà en la memòria de l’esport, probablement, per sempre més. El Palau Olímpic de Badalona va poder gaudir d’un equip irrepetible. Va guanyar l’or, és clar, i va oferir un espectacle mai vist en el bàsquet modern. Els professionals de l’NBA, amb altres figures com Charles Barkley, Patrick Ewing, John Stockton, Karl Malone i David Robinson, van fer 117 punts de mitjana en els vuit partits que van jugar. Tots els que els van veure encara ara en presumeixen.

Però aquells mítics jugadors no van ser les úniques estrelles dels Jocs. En l’equip reunificat, format de les cendres de l’URSS, va sobresortir l’esplendorós gimnasta Vitali Scherbo, que va oferir una de les actuacions més memorables mai vistes en uns Jocs guanyant sis de les vuit medalles en joc, quatre d’aquestes el mateix dia.

L’estadi olímpic va ser l’escenari de l’esport rei dels Jocs, l’atletisme. La competició no va decebre ningú. El triomf de Fermín Cacho, en els 1.500 m, encara és el triomf atlètic més rellevant de l’esport espanyol. Amb tot, hi va haver gestes encara més sensacionals. L’espigat atleta nord-americà Kevin Young va batre el rècord del món dels 400 m tanques (46.78), una marca que va deixar tothom bocabadat. Era la primera vegada que un home trencava la barrera dels 47 segons. En l’esperat duel del salt de llargada, entre el llegendari Carl Lewis i la seva Nèmesi Mike Powell el primer, que ja s’havia retirat dels 100 m i els 200 m, va penjar-se l’or per només tres centímetres (8,67 a 8,64), marques que ara ja no es veuen en els grans campionats. Una altra representant dels EUA que va regnar a l’estadi va ser Gail Devers. Durant més de dos anys va estar retirada de la competició a causa de la malaltia de Graves-Basedow, que la va obligar a sotmetre’s a teràpia radiològica i que gairebé li costa l’amputació dels dos peus. A Barcelona el seu triomf en els 100 m va ser un dels més celebrats. En la final masculina el britànic Linford Christie va ser, amb 32 anys, l’atleta més veterà que va guanyar l’or en aquesta prova.

Una altra victòria simbòlica va ser la de l’etíop Derartu Tulu en els 10.000 m. Era la primera atleta negra de l’Àfrica que va guanyar una medalla olímpica. Va ser segona Elana Mayer, de Sud-àfrica, país que tornava als Jocs després d’abolir l’apartheid. Totes dues van fer, plegades, el recorregut de la victòria per simbolitzar la reconciliació i l’esperança d’un futur millor.

La gran sorpresa fou l’eliminació de Sergei Bubka en el salt de perxa. El seu error va permetre que el català García Chico pugés al podi a recollir un inesperat bronze. Inesperada va ser també l’eliminació de Valentí Massana, quan entrava a l’estadi com a líder en els 20 km marxa. La glòria va ser per al seu company Dani Plaza.

En l’altre gran esport olímpic, la natació, la figura va ser l’hongaresa Krisztina Egerszegi, amb tres medalles d’or. Martín López Zubero va donar a l’esport espanyol la primera medalla d’or en una prova de natació (200 m esquena).

Els atletes cubans, que no havien disputat les dues edicions anteriors dels Jocs per raons polítiques, van fer un retorn triomfal amb 14 medalles d’or, set de les quals, en la boxa, esport en què Óscar de la Hoya (EUA), que va acabar sent tota una llegenda d’aquest esport, va guanyar la final del pes lleuger.

Pels catalans, van ser els Jocs de la revolució. A les medalles de García Cacho i Dani Plaza cal afegir-hi la d’or de l’equip de futbol (4 jugadors del país), la de plata de l’equip de waterpolo (8), la d’or de l’hoquei sobre herba femení (4), la de plata de Jordi Arrese i la doble medalla d’Arancha Sánchez Vicario en els tornejos de tennis i l’èxit en el port olímpic dels regatistes Josep Maria van der Ploeg –or en la classe Finn– i de Natàlia Via Dufresne –plata en la classe Europe. El disgust més gran va ser el de l’equip de bàsquet, que aspirava a les medalles i va acabar en una deshonrosa 9a posició, amb una derrota històrica contra Angola inclosa.