El compromís d'un home
Vicenç Ferrer, més enllà de l'aura de santedat que el va marcar en vida, va ser un cooperant tossut i compromès amb l'eradicació de la pobresa extrema. Convençut de la seva missió, va escollir l'Índia més àrida i esquerpa i la va convertir en un lloc on poder viure amb dignitat
«La meva funció en aquesta vida no és entendre, sinó ajudar. He declarat la guerra a la pobresa i al patiment i he signat un compromís de pau i amor entre els homes.» Vicenç Ferrer va néixer a Barcelona l'any 1920 i va passar la seva infantesa entre la capital catalana, Gandia i Calella. Cridat a files als setze anys amb la Quinta del Biberó, és capturat pels nacionals i passa un temps als camps de concentració. Acabada la guerra comença els estudis de dret, però no els acaba perquè entra a la companyia de Jesús, «atret i meravellat per l'esperit de sacrifici i alhora l'heroïcitat d'aquests religiosos».
L'any 1952 és enviat com a missioner a Manmad, a l'Índia, per acabar la seva formació espiritual, però l'afany de lluitar contra el patiment dels més desfavorits aviat el condueix a liderar un seguit d'accions amb el suport dels camperols que generaran les primeres topades amb les classes més benestants. L'any 1968, en un ambient enrarit pels interessos dels més rics, Ferrer és convidat a marxar del país pel govern encapçalat per Indira Gandhi. Milers de camperols, juntament amb polítics, intel·lectuals i líders religiosos participen en una marxa de 250 quilòmetres fins a Bombai per reclamar que no se'l faci fora de l'Índia. Indira Gandhi entén el missatge i transforma l'expulsió en «unes vacances».
Espera un miracle
L'any 1969 Ferrer torna a trepitjar l'Índia, però tan sols l'acull a ell i a un grup de voluntaris l'Estat d'Andhra Pradesh, la zona més desèrtica i àrida del país, amb un nivell de sanitat i educació pràcticament inexistent. Allà, en una casa buida a mig fer i amb un missatge profètic escrit a la paret, «Espera un miracle», començarà la missió a la qual dedicarà la resta de la seva vida. L'any 1970 abandona la companyia de Jesús, es casa amb Anne Perry, una periodista anglesa amb la qual tindrà tres fills, i crea la Fundació Vicente Ferrer. Vint-i-sis anys després una nova fundació, aquesta a l'Estat espanyol, permetria multiplicar les accions en benefici de les classes més pobres de la regió en àmbits com ara la sanitat, l'ecologia, la dona i l'educació. Iniciatives com ara l'apadrinament d'infants hindús per famílies espanyoles per garantir-los tant els estudis com una manutenció per als pares i germans aconsegueixen captar milers de donacions. Els reconeixements comencen a arribar, per exemple el premi Príncep d'Astúries (1998) o la Creu de Sant Jordi (2000). La seva mort, el 19 de juny del 2009, després de tenir una embòlia al març, va generar mostres de dolor i condol arreu de l'Índia i de l'Estat espanyol.
Vicenç Ferrer, però, mai no es va sentir a gust amb la imatge de santedat que molts van lligar a la seva persona. Home crític, amb un gran sentit de la responsabilitat i del compromís i una fina i directa ironia, sovint deixava anar sentències pràctiques quan se li preguntava sobre la importància dels reconeixements. «Que vulguin reconèixer la feina que fa la fundació és bo, i si darrere del reconeixement hi ha una quantitat econòmica per continuar ajudant els més necessitats, encara millor», va comentar en més d'una ocasió. «Que quin sentit té la vida? De moment ets aquí per arremangar-te i lluitar contra els mals d'aquest món. I, si t'ho mires bé, la resta tampoc té gaire importància.»
