Objectiu: salvar el sistema de salut
Qualitat, equitat i universalitat defineixen el model que tots els consellers voldrien preservar més enllà de la crisi
Per mantenir les actuals condicions cal prendre decisions que sovint depenen de Madrid
El finançament sanitari depèn, com tantes coses, d'un pacte d'Estat
És urgent tractar el dèficit fiscal i esgotar la via dels impostos
Van fer-se càrrec de la cartera de Salut en moments ben diferents, però tots són molt conscients –i responsables, almenys de la part que els toca– que al llarg dels últims trenta anys el sistema sanitari públic català s'ha consolidat com un dels més equitatius i de més qualitat del món. Ara, però, els estralls de la crisi, la necessitat d'ajustar despesa i dèficit i la dràstica reducció dels ingressos fan trontollar un dels grans èxits del país.
En un context especialment delicat per al sistema sanitari, El Punt Avui ha aplegat cinc dels set consellers de Salut que han passat pels governs successius, amb la intenció que reflexionin sobre el futur d'un dels serveis públics que els ciutadans valoren més i que més tem perdre aquests moments.
Més enllà de les discrepàncies polítiques i ideològiques, el debat entre el conseller, Boi Ruiz; Marina Geli (consellera del 2003 al 2010, PSC), Xavier Pomés (2002-2003, CiU), Eduard Rius (1996-2002, CiU) i Ramon Espasa (1977-1980, PSUC) va partir d'un principi irrenunciable: hi ha qualitats inherents a un sistema que cal preservar. Equitat, universalitat i qualitat són el cor del model sanitari català i s'han de defensar per sobre de cap crisi.
Disposar de més diners
El problema és –i tots hi van tornar a coincidir– que tot plegat no es podrà garantir a mitjà i llarg termini si no hi ha més diners en la sanitat. Si la pregunta és d'on han de venir aquests diners, la cosa es complica: el futur, com en tants altres àmbits, depèn de les decisions que es prenguin –o no es preguin– a Madrid.
La necessitat d'un pacte d'Estat que garanteixi el finançament sanitari de manera estable, per tant, més enllà de la crisi, va ser compartida pels cinc consellers. “El primer que s'ha de posar sobre la taula és el dèficit fiscal de Catalunya”, va afirmar taxatiu l'exconseller Ramon Espasa. El dèficit ha fet que la despesa per càpita en salut a Catalunya enguany sigui de 1.207 euros.
La dada dels 1.207 euros és especialment indicativa del moment delicat que viu la sanitat. Mai abans no s'havia reduït la despesa sanitària per càpita, que al 2010 va ser de 1.364 euros. Tot i així, encara per sota de la majoria de comunitats autònomes de l'Estat (el País Basc supera els 1.700 euros, i Navarra i Extremadura se situen al voltant dels 1.600).
L'infrafinançament és un mal que el sistema sanitari català pateix des de molt abans de la crisi. Per això, el conseller Boi Ruiz va lamentar que en època de vaques grasses “s'hagin ajornat algunes reformes que haurien evitat el dèficit històric que arrossega el sistema”. Amb aquest plantejament, Ruiz va justificar la necessitat de fer ajustos: “Si no volem reduir prestacions, només queda tocar el personal i la farmàcia.”
“La sostenibilitat del sistema dependrà dels diners que hi vulguem o hi puguem posar”, va resumir l'exconsellera Marina Geli, que va subscriure la necessitat d'un pacte d'Estat per decidir, no només d'on han de sortir els diners per a la sanitat, sinó també per definir les prestacions que es financen. Precisament en aquest punt, Xavier Pomés es va mostrar partidari de revisar les prestacions que ofereix la sanitat pública. És una altra decisió que ens porta cap a Madrid, que és on es decideix en última instància el catàleg bàsic de prestacions per a les comunitats autònomes.
Però a Madrid, s'hi haurien de decidir més coses vitals per al futur del sistema. Per exemple, “si es fa una aposta per la fiscalitat per tal de destinar més diners a Sanitat”, com va apuntar Eduard Rius. Una possibilitat seria, per exemple, aplicar impostos finalistes sobre determinats consums (tabac, alcohol, etc.) que vagin a parar directament al finançament del sistema sanitari, com van insinuar Boi Ruiz i Ramon Espasa.
Però mentre la via d'apujar impostos o d'aplicar-ne de nous ni tan sols es planteja, l'ombra del copagament guanya terreny, tot i que només Pomés i Rius es van mostrar obertament partidaris de certes maneres de copagament, el conseller Ruiz es mantenia prudent, i Geli ho va descartar si abans no s'esgota l'alternativa prioritària dels impostos.
La unanimitat va tornar al debat a l'hora de lloar la qualitat dels professionals del sistema sanitari públic i l'esforç i responsabilitat que estan demostrant tot i viure en primera persona els efectes de la reducció pressupostària. El sector sanitari públic ocupava abans de les retallades més de 125.000 persones –només als centres de l'Institut Català de la Salut (ICS) n'hi treballen 40.000–. Però en els últims mesos s'han perdut desenes de llocs de treball i els professionals han hagut de fer sacrificis salarials, alhora que denunciaven la pèrdua de qualitat assistencial. Marina Geli va ser molt rotunda: si els professionals estan enfadats és perquè estan pagant més que cap altre sector públic l' efecte de les retallades. Pomés també va afirmar que no es pot continuar carregant sobre els professionals sanitaris.
La possibilitat que els treballadors de l'ICS convoquin una vaga al mes que ve posa més difícils les coses a Boi Ruiz, l'únic dels consellers –amb la diputada Geli– que dijous feia cara de preocupat.
k
El Punt Avui reuneix cinc dels set consellers de Salut
Tots cinc han dut el timó de la sanitat catalana al llarg dels darrers trenta-un anys, però potser al conseller Boi Ruiz (CiU) li ha tocat el pitjor paper: gestionar el decreixement, quan fins ara la despesa sanitària no havia deixat d'augmentar. Ruiz –que va aterrar al govern procedent de la gestió sanitària– completarà al desembre el seu primer any com a conseller. És un any marcat per les retallades i la persistència d'una crisi econòmica que ja va començar a capejar la seva antecessora, Marina Geli (PSC), consellera i pes pesant dels dos governs tripartits. Durant el seu mandat, Geli va haver de fer front a un creixement rapidíssim de la població. Amb tot, van ser anys de bonança i el pressupost sanitari va créixer com mai. Geli havia agafat al desembre del 2003 el relleu de Xavier Pomés (CiU), últim conseller de Salut (llavors encara de Sanitat) dels governs de Jordi Pujol. Pomés, que ja havia estat conseller d'Interior, tan sols va estar un any al càrrec. Hi va arribar al novembre del 2002 per succeir Eduard Rius (CiU), que va encapçalar la conselleria del 1996 al 2002 i va haver de gestionar la primera crisi de les llistes d'espera. Dels tres pioners, només el primer conseller (PSUC), Ramon Espasa –al càrrec del 1977 al 1980– va poder assistir a la trobada. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias –conseller entre 1988 i 1996– hi va faltar per problemes d'agenda, i Josep Laporte va morir l'any 2005.
