“Davant la pandèmia, s’han de protegir els més pobres”

A través de l’Agenda Lla­ti­no­a­me­ri­cana Mun­dial, coor­dino una cam­pa­nya d’edu­cació popu­lar en valors humans a Cata­lu­nya. Una de les acci­ons és Viatge d’anada i tor­nada, que està enfo­cada a can­viar experiències, a bus­car suport i siner­gies, i fa que gai­rebé cada any em toqui viat­jar a algun país de l’Amèrica Lla­tina.

Es man­te­nen unes grans desi­gual­tats, la qual cosa genera molta violència, poc futur i una gran ansi­e­tat. Joves i famílies sen­ce­res deci­dei­xen emi­grar. Tant poden anar a Europa com als Estats Units. En el dar­rer cas, i com s’ha vist en els noti­ci­a­ris inter­na­ci­o­nals, això ha pro­vo­cat llar­gues cara­va­nes d’immi­grants que fugen i bus­quen un meca­nisme de defensa, ja que així se sen­ten acom­pa­nyats i no depe­nen de l’explo­tació dels coiots.

Les cau­ses són molt diver­ses. Per una banda, tenim l’herència del colo­ni­a­lisme, que ha fet que l’oli­gar­quia domini l’eco­no­mia de molts països; a més, hi ha la irrupció del neo­li­be­ra­lisme, que defensa el capi­ta­lisme sal­vatge i ha sabut tro­bar en deter­mi­na­des sec­tes evangèliques una clau de domini d’una part de les clas­ses més des­fa­vo­ri­des.

Crec que s’han pres mesu­res opor­tu­nis­tes. El govern, lide­rat per l’empre­sari Nayib Bukele, ha dete­ri­o­rat el sis­tema de salut en deu mesos: ha reta­llat 33,5 mili­ons de dòlars del pres­su­post d’aquest minis­teri i va eli­mi­nar pro­gra­mes soci­als i econòmics que bene­fi­ci­a­ven la població de menys recur­sos, en espe­cial la salut de les dones. Bukele està en con­tra de l’avor­ta­ment terapèutic, no res­pecta les pare­lles del mateix sexe, ha aug­men­tat la des­pesa mili­tar, ha pro­vo­cat el desa­bas­ta­ment d’aigua i grans ciu­tats es tro­ben que el 80% dels seus habi­tants no poden acce­dir-hi, i ha aco­mi­a­dat els tècnics ins­ti­tu­ci­o­nals que no eren del seu color. Fa un mes i mig va mili­ta­rit­zar el Par­la­ment. El van ocu­par poli­cies, mili­tars amb armes de gran cali­bre, armi­lles anti­ba­les i cascs. Tot per exi­gir a la banca inter­na­ci­o­nal 109 mili­ons de dòlars. Ara, i després de les decla­ra­ci­ons que ha fet, se’m fa molt difícil creure que el pen­sa­ment d’aquest home s’ha girat com un mitjó.

No m’atre­veixo a dir si eren encer­ta­des o no; es parla de sus­pen­dre durant tres mesos el paga­ment de les fac­tu­res de l’aigua, la llum i el telèfon, així com la para­lit­zació de les hipo­te­ques. Es pro­hi­beix que la gent surti al car­rer, però la rea­li­tat és una altra, ja que al país hi ha un 35% de la població en con­di­ci­ons de pobresa, i la gent no es pot que­dar a casa perquè hi ha un 23% que no té una llar digna; vol que la gent es renti les mans, però l’aigua és un mono­poli i molts no la poden pagar. A més, hi ha tota la pro­blemàtica dels vene­dors i la gent que viu al car­rer n’ha de fer de tots colors per no morir de gana o des­es­pe­ració. Què es pot fer davant la pandèmia? Ele­men­tal: pro­te­gir els més pobres amb un ingrés bàsic uni­ver­sal d’emergència.

Als EUA es viu una corba de desi­gual­tat extrema. Trump s’ha car­re­gat els sis­te­mes de pro­tecció ofi­cial que havia enge­gat Obama, i ara es troba que la pandèmia ha escla­tat i no hi ha ni una sani­tat pública que pugui aguan­tar el sis­tema, i és per això que algú ha plan­te­jat que, si no s’imposa una renda bàsica, fallarà una de les claus de l’eco­no­mia, no hi haurà con­sum i el caos ho farà petar tot. No deixa de sor­pren­dre que, davant d’una com­pli­cació extrema com aquesta, l’FMI reco­mani que es per­doni el deute als països empo­brits, i el sis­tema capi­ta­lista, sense entra­nyes, ho plan­tegi com una aposta de futur.

El coro­na­vi­rus ens fa cons­ci­ents de la nos­tra vul­ne­ra­bi­li­tat extrema i és per això que crec que, si no hi ha una res­posta coor­di­nada i sin­cro­nit­zada entre els estats, el virus anirà gua­nyant ter­reny. Única­ment ens pot aju­dar a superar-lo la consciència indi­vi­dual, la coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal a gran escala i el conei­xe­ment científic. D’altra banda, hem d’estar con­tents per l’experiència col·lec­tiva, ja que s’han gene­rat mos­tres de veri­ta­ble soli­da­ri­tat, s’ha demos­trat que la sani­tat pública és un dels pilars sobre els quals s’aguanta la nos­tra con­vivència i ens farà ser més empàtics, ja que la majo­ria hem hagut de tro­bar noves for­mes de tre­ball, de con­sum i de rela­ci­ons huma­nes. Tot fa pen­sar que les flors sem­bra­des estan a punt de bro­tar! Com va dir mon­se­nyor Romero, assas­si­nat fa qua­ranta anys, “no podrem avançar si no es can­via el sis­tema”.