Txernòbil, 25 anys després

El 26 d'abril de 1986, a la 01.24 –hora local– durant una prova en la qual se simulava un tall en el subministrament elèctric per augmentar la seguretat, el reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil, a un centenar de quilòmetres de Kíev (Ucraïna –en aquell moment, Unió Soviètica–) es va sobreescalfar, cosa que va acabar provocant una explosió de l'hidrogen acumulat al seu interior. La planta tenia quatre reactors RBMK-1000 amb capacitat per a produir 1.000 Mw cadascun. El primer es va instal·lar el 1977 i l'últim el 1983. El disseny d'aquests reactors no complia els mínims de seguretat que ja estaven vigents a tots els reactors nuclears d'ús civil dels països occidentals.

La central tampoc disposava d'una cúpula de protecció exterior i això va permetre que s'alliberés ràpidament a l'atmosfera material radioactiu en una quantitat que es considera que va ser 500 vegades més gran que la que va produir l'explosió de la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima el 1945.

L'hermetisme soviètic, tot i que en aquell temps començava l'època de la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov, va continuar i la veu d'alarma es va donar des de Suècia quan els sensors de la central de Forsmark van detectar un augment anormal de partícules radioactives, l'endemà de l'accident. Però a l'URSS li va costar reconèixer el que havia passat a Txernòbil. Minuts després de l'accident tots els bombers militars assignats a la central hi van arribar per controlar el desastre. Les flames afectaven l'edifici del reactor 4 i feien perillar el número 3 i la seva intervenció va ser clau per evitar una catàstrofe encara més gran. Amb el nucli de la central exposat a l'atmosfera, i el grafit cremant, el material combustible i els metalls sotmesos a més de 2.500 graus s'havien convertit en una massa líquida incandescent. L'efecte xemeneia elevava les partícules radioactives a gran altura i començaven a dispersar-se per Europa. L'explosió va causar la mort a 31 persones, treballadors de la central i bombers.

Diversos helicòpters de l'exèrcit soviètic van dedicar-se també a llançar sobre el nucli sorra, argila, plom, dolomita i bor. La barreja d'aquests materials pretenia evitar una reacció en cadena, contenir la radiació de rajos gamma i mantenir el conjunt compacte. El 13 de maig s'havien llançat sobre el nucli 5.000 tones de materials.

Després es va iniciar una nova fase consistent a construir un túnel per sota del reactor accidentat amb l'objectiu d'instal·lar-hi un sistema de refrigeració. L'operació la van dur a terme joves reservistes de l'exèrcit soviètic.

La majoria dels 600.000 liquidadors –les persones que van intentar apagar l'incendi i controlar el reactor– que van participar en l'operació d'emergència, que va durar mesos, van estar sotmesos a grans dosis de radiació. Milers van morir al cap de pocs dies i d'altres arrosseguen encara problemes de salut.

Aliens a l'accident, els habitants de la ciutat de Pripiat i els dels pobles més pròxims a la central van tardar a ser evacuats. La pluja de partícules radioactives va caure sobre la zona abans que s'iniciés el procés d'evacuació. Però l'evacuació de Txernòbil i de la gent en un radi de 36 quilòmetres no es va fer fins sis dies després de l'accident, quan ja milers de persones havien estat exposades a nivells extrems de radiació. En total, les autoritats soviètiques van evacuar 135.000 persones que van haver de ser reallotjades lluny dels 155.000 km² afectats.

La radiació es va estendre per bona part d'Europa i algunes de les partícules provinents de l'incendi de Txernòbil es van arribar a captar a Catalunya. Els vents van distribuir la radiació de manera atzarosa. El país que en va rebre més va ser Rússia on 60.600 km² van quedar contaminats; el segon va ser Bielorússia (46.500 km²) –una gran àrea en relació amb la seva superfície total–; i el tercer, la mateixa Ucraïna (41.900 km²). Els països occidentals també en van patir les conseqüències: Suècia va veure 12.000 km² de la seva superfície afectats; Finlàndia, 11.500 km²; Àustria, 8.600 km², i Noruega, 5.200 km².

Es calcula que actualment uns cinc milions de persones viuen en aquests territoris contaminats. Fins i tot algunes persones mantenen la seva residència en zones anomenades “d'exclusió”, al costat de la planta accidentada. Solen ser gent molt gran que en el seu moment es van negar a ser evacuats.