Sospitosos habituals

Un dia laborable qualsevol del mes d’abril. El rellotge de la comissaria dels Mossos d’Esquadra de la plaça Espanya marca, puntual, les tres de la tarda. Hora del brífing. Una vintena d’agents, vestits de paisà a excepció d’algun comandament, escolten les indicacions de la sergent Meri. Pertanyen al grup de delinqüència urbana, popularment coneguts com “els fures”, i està a punt d’activar-se, un dia més, un dispositiu especial per intentar agafar amb les mans a la pasta els lladres que actuen al centre de Barcelona. És l’operació Tremall. Aquesta actuació, aquell dia concret, es fa frec a frec amb els agents de l’àrea de transport metropolità (Astmet). Pocs minuts després de sortir de la comissaria, arriba el primer avís. Una parella d’agents ha retingut dos homes russos al passeig de Gràcia. Estaven fent fotos d’aparadors que exhibien rellotges de luxe. Ells en duen un, però asseguren que l’acaben de comprar. No n’apareix la caixa, però sí la factura del producte. No pesa sobre ells cap ordre de detenció. Quan els deixen anar, piquen la mà als agents. Aquell rellotge no val menys de 150.000 euros, comenten els Mossos.

Uns metres més amunt de la mateixa via, la sergent Meri, cap del grup regional de delinqüència urbana, se saluda amb tres homes i una dona que observen la zona. “Aviam si els caps munten algun dispositiu conjunt de cara a l’estiu”, suplica un d’ells. Són agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona vestits de paisà que aquella tarda tenen la mateixa missió que “els fures”. Les actuacions conjuntes i coordinades entre els diferents cossos són força habituals. No ho és la d’aquesta tarda, malgrat compartir finalitat i anar darrere dels mateixos sospitosos. Quan el Tremall s’activa, els agents caminen uns 15 quilòmetres de mitjana durant una jornada d’unes vuit hores. Hi ha dies que gasten una mica menys de sola de sabata, i també dies que arriben als 20 quilòmetres caminats. Gairebé mitja marató. El patrullatge és a peu. Algun company ronda la zona en cotxe, això sí, per si han d’arribar de manera urgent a un altre punt de la ciutat. Els agents d’aquest servei no perden cap detall del que succeeix al seu voltant. Són els reis de la visió perifèrica. No hi ha un prototipus de lladre, així que qualsevol persona que observi amb massa atenció les terrasses, o que entri i surti amb velocitat vertiginosa de diversos bars sense aturar-se a consumir, pot ser sospitosa. La majoria de lladres habituals, però, estan fitxats per la policia i els agents els reconeixen en la distància. A Barcelona n’hi ha al voltant de 300 que pertanyen al grup dels habituals. Tots ells són multireincidents.

Passem per la plaça Catalunya. Observem, a petició de la cap de l’operació, com hi ha multitud de persones que xerren relaxades, assegudes al terra, i tenen la bossa de mà completament oblidada. Els lladres que més abunden als espais concorreguts són els que aprofiten el descuit d’algú per sostreure-li un objecte personal. Els despistats són carn de canó. Els turistes tornen a omplir el cor de Barcelona i són la presa més sol·licitada.

Seguim la ruta. Un jove enfila la Rambla pujat a un patinet. La gorra que duu, element comú de molts lladres per dificultar-ne la identificació via càmeres, no impedeix que la sergent Meri el reconegui. “És dels nostres”, referint-se al fet que és un dels lladres fitxats. Alerta totes les patrulles perquè estiguin a l’aguait. En paral·lel, els agents miren de seguir les passes d’un altre jove que ja és un vell conegut per a la policia, malgrat que no deu vorejar la vintena. Ha entrat a una botiga de roba. Al carrer, dos agents de la Guàrdia Urbana estan atents al mateix cas. Alerten el vigilant de l’establiment perquè activi bé els sentits i les càmeres de seguretat. Quan el jove abandona la botiga, sona el detector d’alarmes. La policia, que l’espera pacient a la sortida, el frena. “Com et dius?” Pel primer nom que facilita no consta enlloc. Aquest dia ha robat unes vambes completament blanques i les du posades. En aquest establiment deuen costar entre 15 i 20 euros. De l’emprovador, un agent en treu les antigues, que, a simple vista, també sembla que estan acabades d’estrenar. Ha comès un delicte lleu de furt, inferior a 400 euros, i per tant l’han de deixar marxar. Acumula set detencions anteriors per robatori, alguns amb violència. Ell es limita a dir que no parla espanyol i, amb gestos, els intenta traslladar que és pobre i no té diners per comprar calçat. Abandona el lloc amb una citació per a un judici ràpid uns dies més tard. Ningú pot saber si hi apareixerà. Hi ha lladres que són experts a estalviar els diners que sospiten que els demanarà el jutge a canvi d’evitar la presó.

Mentre transcorre aquesta escena, l’Èric Baró pren un cafè en un negoci de la Via Laietana. De cop, un agent de paisà obre la porta de l’establiment i pregunta en veu alta: “És d’algú aquesta motxilla?” L’Èric no en dona crèdit. És la seva motxilla i ell la feia reposant als seus peus. Dos homes li han sostret i no se n’ha adonat fins que no s’ha vist sorprès per la pregunta del policia. Fora del local, diversos agents retenen els dos lladres. Són estrangers. Els han anat seguint durant 75 minuts fins que han vist una presa fàcil i han actuat. Un d’ells té aspecte de sortir de defensar una tesi doctoral, amb aquella camisa típica d’executiu i aquelles ulleres rodones que li donen aspecte de clavacolzes. “Mai prejutgeu per l’aspecte ni descarteu gent pel simple fet que us semblen bones persones. Els lladres tenen perfils ben diversos”, subratlla un agent. Aquest parell acumulen sis i quatre antecedents policials. A la motxilla hi havia ben poca cosa (un túper i una targeta de transport de tres zones i un cost de 75 euros) perquè l’Èric duu la cartera a la butxaca. La policia els ha de deixar marxar, no sense abans citar-los a un judici que a l’instant té dia i hora. Ara ja estan en mans del magistrat, a qui la llei no ajuda gaire.

El ritme és frenètic. Encara no han marxat els dos lladres que ja arriba el nou avís. “Tenim dues dones assaltapisos”, s’escolta. Són dues dones croates, d’aspecte jove, sobretot una d’elles, que no perden en cap moment el somriure. Als Mossos, els han cridat l’atenció per la determinació amb què observaven alguns pisos. Condueixen un cotxe amb matrícula francesa, així que les han aturat abans que no surtin disparades. Les retenen dins del seu propi cotxe. S’ha d’esperar que arribin dones policia per poder escorcollar-les. Ho fan dins d’una porteria, perseguint una mica d’intimitat. Una de les sospitoses duu 900 euros en metàl·lic a la ronyonera. És parca de paraules. L’altra guardava uns 150 euros als sostenidors. Uns quants agents, amb guants a les mans, registren el cotxe i regiren les maletes. No es deixen ni un mil·límetre sense palpar. Apareixen algunes eines que les confirmen com a sospites als agents però no hi ha cap objecte que faci pensar que fa escassos minuts reposava en un pis i pertany a una altra persona. “O bé acaben d’arribar, o bé ja s’ho han venut tot i just les hem aturat quan es disposaven a abandonar el país”, comenta la sergent. Totes dues tenen antecedents per robatori. Aquest cop les han de deixar marxar i no se les pot acusar de res. Els Mossos es guarden la matrícula del cotxe que fan servir, almenys aquell dia.

Durant una estoneta, sembla que els lladres donen una petita treva i hi ha temps per comentar la feina del grup amb una desena d’agents. Queda clar que és una tasca “molt vocacional i per això aquesta unitat està formada només per voluntaris” i que es requereix un gran instint i molt d’olfacte. “Les dones són imprescindibles perquè intueixen coses que els homes no veiem”, diu un agent masculí. És inevitable preguntar-se què hauria estat de tots aquests lladres si haguessin nascut en una altra llar o la vida els hagués brindat algun cop una oportunitat. Respon un dels presents: “Hi ha de tot. Persones que són víctimes d’un sistema que els ha convertit en miserables des del naixement. També persones que són dolentes i que només saben fer mal.”

A la majoria dels lladres multireincidents, la policia els coneix amb noms i cognoms, saben els seus orígens, on viuen, si tenen família... Molts dels que actuen a Barcelona tenen la residència establerta a altres ciutats de l’àrea metropolitana. La capital catalana és el seu lloc habitual de feina. Durant la pandèmia, l’activitat d’aquests delinqüents va caure en picat, sobretot perquè els turistes van desaparèixer, però ara saben que el carrer torna a bullir i la majoria estan ressuscitant. Alguns actuen en grup i un bon grapat van per lliure. Abunden els homes però també hi ha moltes dones que han fet del furt el seu modus vivendi. Tots ells formen part d’un debat, el de la seguretat, que ja fa anys que ha esdevingut la gran arma llancívola entre els partits polítics. Els Mossos, per la seva part, només demanen que se’ls deixi treballar.