Cap a la Diagonal 4.0

Si la reforma de la Diagonal que impulsa l’Ajuntament de Barcelona prospera –els ciutadans tenen la paraula a partir de demà i fins al dia 16–, un dels primers elements que s’hauran de revisar és la definició que la Gran enciclopèdia catalana dóna de l’avinguda: “És una de les vies barcelonines de més circulació”. Això, des del punt de vista del vehicle privat, passarà a la història amb la invasió de l’espai a favor del transport públic, tramvia i autobús de gran capacitat, i del vianant, amb voreres més amples i còmodes per al comerç.

La Diagonal 4.0, 126 anys després de la construcció, el 1884, del petit primer tram entre Pau Claris i passeig de Gràcia del projecte d’Ildefons Cerdà, no tindrà res a veure amb la que s’ha conegut en els últims anys i, sigui un bulevard o una rambla, s’assemblarà més als amples passejos de les ciutats centreeuropees que no pas als transitats carrer Aragó o Gran Via.

La “Gran Vía Diagonal”, el nom que li van donar Cerdà i Víctor Balaguer i que l’Ajuntament de Gràcia va rebatejar com a avinguda Argüelles en un carrusel de canvis de nom que arribaria fins als nostres dies, sempre es va identificar històricament amb el tram central que ara es vol reformar i en aquesta zona és on va triomfar l’expressió viure per sobre de la Diagonal, que suposava un altre tren de vida. Com va dir Gaziel a La Vanguardia el 1926, poc després de la segona gran actuació, l’obertura i urbanització del tram fins al Palau Reial i fins a les Glòries, “siguiendo la Diagonal, hacia Poniente, pasada la calle de Muntaner se tiene la sensación de que la ciudad, y con ella el paseo, van degenerando en suburbio. Comienzan los solares y los descampados, crece el barro y las hierbas salvajes salpican el suelo". I afegia:“De suerte que si, haciendo un esfuerzo, llegáis hasta la carretera de Las Corts, tenéis momentáneamente la impresión de haber alcanzado el finisterre ciudadano”. En aquest tram, la Diagonal arriba a la seva màxima amplada i, en lloc dels 50 metres del tram central, aquí es pot parlar de 82 i fins i tot de 94 metres de façana a façana.

Cap a llevant, la sensació no era diferent per als veïns del Poblenou, que vivien per sobre de la Diagonal però que sempre van identificar l’avinguda amb descampats i vies de tren. La tercera gran actuació, en dues fases, el 1992 i el 1998-1999, va revitalitzar la plaça de les Glòries en un projecte semifracassat i va allargar finalment l’avinguda fins a l’anhelat número 1, fins al mar, amb l’excusa del Fòrum 2004. Si al tram de les Corts hi conviuen encara les zones d’esplai de les classes altes amb les universitats, i si al tram central hi esclaten el comerç, les oficines i els pisos de la burgesia (i la classe mitjana entre el passeig de Sant Joan i Glòries), la Diagonal del mar ha de fer conviure els bars de tapes de la immigració dels 60 i els nous gratacels i apartaments dels joves de professions liberals.

Les tres grans operacions urbanístiques que en un segle han aconseguit estendre la Diagonal i complir el seu mandat fundacional, connectar Sarrià, Gràcia i Sant Martí, entraran ara en la seva fase 4.0, la que no implicarà allargaments nous però que canviarà la connectivitat i de centralitat de l’avinguda, amb l’impacte del transport públic com a escurçador de distàncies.