La guerra recluta les indústries

Capítol 10

El conflicte, als pocs dies de ser declarat, s'intuïa llarg, i per això calia fabricar armes: pistoles, granades, però també artilleria pesada. Però com s'havia d'engegar una indústria sobre la qual se sabia molt poc?

Aquesta iniciativa la portarien el govern, el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i els sindicats obrers, sobretot l'anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT). De fet, aquest sindicat ja s'havia avançat a les autoritats, en ocupar i gestionar indústries, comerços i serveis públics des del primer moment del conflicte. “Però tot era desarticulat, ineficient, estèril”, explica l'historiador Pelai Pagès.

S'hi va posar ordre. El 7 d'agost, Lluís Companys, president del govern, i Josep Tarradellas, conseller d'Economia i Serveis Públics, van crear la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), de la qual dependrien totes les fàbriques, tallers, laboratoris i centres de mobilització industrial que podien fabricar armament.

La feina de la comissió va ser doble: coordinar la feina de les empreses que ja existien i que es podien reconvertir per a l'esforç bèl·lic i alhora projectar i construir 15 indústries noves. I a més, a través d'un decret de l'11 d'agost, es va prohibir la fabricació artesanal d'armes.

Les autoritats no van confiscar sectors industrials sencers ni van expropiar empreses a la babalà, sinó que van obtenir el control de la producció i l'operació es va fer d'una en una. Això va permetre que algunes grans indústries, a més de fer armes, continuessin amb les seves línies de producció civils.

La CIG es va organitzar en tres seccions: la siderometal·lúrgica, la química i la d'aviació. “Més enllà d'aquesta sectorització –explica l'investigador Francisco Javier de Madariaga a la tesi Les indústries de guerra de Catalunya durant la Guerra Civil–, no hi hauria més distinció que entre les indústries de propietat privada en origen, la immensa majoria, i les instal·lacions readaptades o erigides de nova construcció, finançades per la Generalitat.”

La comissió va prendre el control de grans empreses, com ara la Hispano Suïssa, La Maquinista Terrestre y Marítima, Material para Ferrocarriles y Construcciones, Francisco Lacambra, G. De Andreis Metalgraf Española, Pirelli, Riviere, Metales y Plateria Rivera i Elizalde, però també d'una xarxa de petites i mitjanes empreses igualment repartides per tot Catalunya.

En el sector químic la situació era diferent, tal com explica De Madariaga: no hi havia un autèntic teixit industrial, sinó només algunes empreses que fabricaven adobs, productes farmacèutics i colorants tèxtils. Les grans indústries que van passar sota el control de la comissió van ser la Cros, la Fabricación Nacional de Colorantes y Explosivos, la Sociedad Electroquímica de Flix i la Unión Española de Explosivos.

Com que amb això no n'hi havia prou, la comissió va projectar i construir 15 indústries pròpies, algunes de les quals eren el resultat d'alguna reconversió. A Badalona, s'hi va reconvertir l'antiga Unión Española de Explosivos, que produïa un ingredient especial amb plom per a la gasolina dels avions. A Barcelona hi havia una factoria encarregada d'explosius, al carrer Parcerisa; una altra que feia la càrrega de les granades, al carrer Llull; una de pintallavis que feia bales, amb gran èxit, al carrer Dènia de Sant Gervasi; una altra que fabricava trilita al carrer Niño de Sant Andreu, i una més que manufacturava armes lleugeres i que era instal·lada a les Escoles Salesianes de Sarrià.

A la Canya (la Garrotxa), s'havia reconvertit una paperera perquè fabriqués cel·lulosa. A Queralbs (Ripollès) es va transformar una fabrica de colorants en una productora de gas tòxic. Una fàbrica de taps de suro de Palau-sacosta es va dedicar a fer cartutxos. A Olot, un grup de petits tallers es van ocupar de fer armes lleugeres, com ara subfusells, a més de cartutxos i granades. Una factoria Orís (Osona) també produïa gas tòxic. A la Torrasa de l'Hospitalet de Llobregat es feien bengales d'il·luminació i bombes. Ca l'Aranyó i Mines, a Cardona i Súria (Bages) feien clorat de potassi i de brom. Un complex de fàbriques de Santa Coloma de Gramenet (rebatejada com a Gramenet del Besós) feia explosius. Finalment, a Gualba (Vallès Oriental) s'havia de produir pólvora i fulminants.

Ara bé: algunes d'aquestes fàbriques, com les de la Canya, i les de Queralbs, Orís, Cardona i Súria i Gualba, no van començar a funcionar immediatament, sinó passats uns mesos. Fins i tot, sembla que les de la Canya i Orís no ho van fer mai.

Quantes persones hi van treballar? No hi ha un càlcul coincident. Sovint s'ha dit que 80.000, comptant l'ocupació directa i auxiliar. De Madariaga redueix la xifra a 60.000.

L'esforç organitzatiu dels catalans va topar amb els recels del govern de la República. A Madrid, li disgustava aquesta iniciativa, més pròpia d'un estat independent que no d'una regió autònoma. Que a més tenia departament de Guerra.

A principi del 1937, el govern de la República va començar a actuar a Catalunya com si la CIG i la Generalitat no existissin. Després dels Fets de Maig, el procés d'absorció encara es va tornar més descarat.

En primer lloc, es va crear una subsecretaria d'Armament que va controlar totes les indústries bèl·liques tret de les erigides per la Generalitat. Però també serien intervingudes l'agost del 1938. I després, el 23 de setembre del 1937, el govern de la República espanyola va crear la seva pròpia Comissió d'Indústries de Guerra de Catalunya.

Tot plegat, una tramoia per retallar la sobirania sobrevinguda. La República no estava interessada a fabricar armes, sinó a adquirir-les a l'exterior. I llavors la producció va caure quan més necessària era.