L'escola: o espanyola o no serà
El règim del general Franco tenia clar qui era el culpable que Espanya hagués caigut en mans del comunisme i el separatisme: les escoles eren fàbriques de desafectes
el paper de l'escola
no havia de ser tant
el d'instruir com
el d'espanyolitzar
algun exercici il·lustrat de caràcter religiós, patriòtic o cívic
Els mestres de les escoles públiques republicanes, que de fet eren una minoria, eren el culpables de totes les desgràcies perquè havien inculcat en la infància les idees antiespanyoles; és a dir, la democràcia, la llibertat i la justícia social. Un discurs que ara està d'insòlita, o potser no tant, actualitat.
Calia posar-hi remei amb una pedagogia “catòlica, tradicional i revolucionària” oposada a “l'antinacional, atea, marxista i estrangeritzant” de la “nefasta” República. En realitat el franquisme tornaria al tronat model de l'escola repressiva, confessional, doctrinària, jerarquitzada, centralitzada i passiva del segle XIX.
L'escola franquista seria l'escola del no, tal com explica el pedagog i historiador Salomó Marqués. No a la nova pedagogia, no a la coeducació, no al laïcisme, no al català, no a l'escola unificada. Només obediència, submissió, censura i por.
Tota la pedagogia escolar s'havia de fonamentar en la moral i el dogma catòlics. I, també, en la por a la jerarquia i la disciplina: “Ha passat el moment en què es creia que a l'escola era forçós raonar-ho tot. [...] La disciplina no s'ha de raonar”, s'explicaria en els cursets obligatoris per als mestres de la postguerra. El mètode pedagògic? La repetició i la memòria. Res de pedagogia activa.
D'instrucció, formació? Més aviat poca. Adoctrinar: aquest era l'objectiu principal. N'hi ha prou a examinar les primeres circulars per adonar-se que, al franquisme, tant li era la formació de l'alumnat primari. Ensenyar a llegir, escriure, les quatre regles i para de comptar. Les orientacions polítiques i ideològiques passaven a davant de qualsevol altra consideració. L'escola havia de ser catòlica i espanyolista.
Espanya era un país agrari. No calia mà d'obra especialitzada. El drama és que es volia imposar el mateix model a Catalunya, un país europeu.
Des de l'inici del conflicte, l'Església va maniobrar perquè es liquidés el model laic de la República, que la perjudicava, i per aconseguir la part més gran del pastís educatiu.
El franquisme restituiria el sistema dual que la República havia intentat canviar: escola estatal i pública per als pobres; privada per als benestants.
I també es recuperava el principi de subsidiarietat. És a dir: en el terreny escolar, l'Estat només intervindria allà on no arribés l'ombra clerical. Tot i que hi hauria suport econòmic.
L'interès de l'Església es concentrava en els centres que serien el primer filtre per a la formació de les elits: els instituts d'educació secundària. I així, per començar, els rebels van tancar un total de 52 instituts públics en tot el territori que controlaven.
La Falange també aspirava a ocupar-se de l'escola, però el règim va apostar per l'Església per almenys quatre motius. El primer, que la institució tenia més experiència i capacitat d'organització. El segon, que l'Església donava al règim molta més legitimitat a l'exterior que no pas la Falange, un partit feixista i, per tant, mal vist en alguns països europeus. El tercer, que l'ideari catòlic era l'únic punt de connexió de tots els que feien costat a Franco. I quart, que la Falange no tenia un projecte educatiu clar i alguns sectors dels rebels veien amb recel el seu intent de controlar l'Estat.
La llei d'educació del 17 de juliol del 1945, amb el falangista José Ibáñez Martín com a ministre, fixava clarament que l'escola primària havia d'infondre en l'esperit de l'alumne “l'amor i la idea de servei a la pàtria, d'acord amb els principis inspiradors del Movimiento”.
Malgrat que nominalment Ibáñez Martín era membre de la Falange, aquest partit va tenir poca influència en l'educació franquista, més enllà de la formació de l'esperit nacional. Qui en resultaria afavorit, en canvi, seria l'Opus Dei.
Per exercir com a mestre calia fer uns cursos amb la Falange, obligació que romandria fins a l'any 1975. Tots els mestres s'havien d'incorporar al Servicio Español del Magisterio, un sindicat que estava totalment vinculat a la Falange.
A més, el magisteri progressista que romania en les aules tampoc tenia possibilitat d'aplicar els seus mètodes i idees en una escola fortament controlada pel règim i de la qual, òbviament, va ser expulsat qualsevol signe d'identitat cultural del nostre país.
El franquisme, que havia acusat l'escola i els mestres d'adoctrinar la infància a favor del liberalisme i el separatisme, la utilitzaria per dur a terme una brutal feina de propaganda d'un règim casernari.
L'educació nacionalcatòlica necessitava rituals propis per legitimar-se. Des de la circular del 5 de març del 1938, era obligatori hissar i abaixar la bandera espanyola tots els dies lectius en totes les escoles públiques, privades i municipals, i cantar l'himne nacional (amb lletra de José María Pemán).
En cada aula hi havia d'haver la creu, un retrat del general Franco i un altre de José Antonio Primo de Rivera, i en els quaderns escolars hi havia de figurar, cada dia, un exercici escrit il·lustrat amb un tema religiós, patriòtic o cívic. També calia resar el parenostre abans de començar la jornada. Es va instituir l'obligatorietat de celebrar el mes de Maria i de dedicar un dia lectiu a explicar la vida i obra de José Antonio Primo de Rivera. A més, cada curs s'havia d'inaugurar amb actes religiosos i patriòtics.
L'ensenyament es feia en espanyol i tots els continguts responien a la idea única, centralista i tronada de l'Estat. Els infants aprenien, sobretot, la gloriosa història de Castella, però no la del seu propi territori. Els infants cursaven la formación del espíritu nacional, mentre que les nenes s'ensinistraven en el que s'anomenava las labores del hogar.
L'inici de la dictadura
Capítol 75