Cremant llibres
Les comissions de depuració van apartar de les aules tot el magisteri sospitós de simpatitzar massa amb la República i van atemorir els tebis. No contents amb això, els vencedors van purgar els llibres.
Per depurar els llibres “antipatriòtics” –o patriòtics, però escrits per “enemics del gloriós Movimiento Nacional”– no es va esperar ni al final de la guerra. El 4 de setembre del 1936 la Junta Tècnica franquista, després d'acusar el Ministeri d'Instrucció Pública republicà d'avalar obres de caràcter “marxista o comunista” que feien una “feina funesta per a l'educació de la infància”, ordenava la “confiscació i destrucció” de totes les obres “de matís socialista o comunista” que hi hagués a les biblioteques ambulants o les escoles. Només es podrien utilitzar els llibres que exaltessin “els sans principis de la religió i de la moral cristianes” i “el patriotisme”.
El control ideològic era implacable: arribava a la tergiversació i la manipulació més descarades, i no s'estalviava l'anticatalanisme. Segons una investigació de Joan Perera, als infants, per exemple, se'ls explicaven històries tan delirants com ara que l'únic idioma amb futur era el castellà, ja que l'anglès i el francès feien camí cap a la “dissolució completa”.
“Els nous manuals escolars se subordinarien al dogma i la moral catòlica i a una unilateral i excloent interpretació de patriotisme”, explica la historiadora Patricia Delgado.
Per si algú tenia algun dubte sobre el gran amor a la cultura dels vencedors, el diumenge 1 d'abril del 1939, per celebrar la derrota definitiva de la República, els falangistes van organitzar un gran foguera de “llibres perniciosos”, que es va repetir a Oviedo el 2 de maig del 1939.
Els vencedors aspiraven a la uniformitat i per això van voler dotar totes les escoles amb un mateix llibre de lectures, El libro de España, perquè fos la guia patriòtica dels alumnes. Les característiques que, segons les autoritats franquistes, havia de tenir aquest llibre resumeixen perfectament com havia de ser la pedagogia a partir d'aquell moment: calia refutar la llegenda negra i calia incidir, sobretot, en “la unitat social, política i religiosa forjada pels Reis Catòlics”.
Unitat, a més, fonamentada en la raça. En un Manual de historia per a segon grau preparat per l'Institut d'Espanya llegim: “els negres són antònims nostres” i recomanava evitar “la proximitat dels moros incultes”. A l'àrab, se'l defineix com “astut, hipòcrita i venjatiu; no perdona ni oblida, i no hi ha humiliació que no suporti per aconseguir el seu objectiu”.
I a la Enciclopedia Álvarez, que es va utilitzar a les escoles nacionals fins als anys seixanta, llegim coses com ara: “Mahoma va ser un àrab al·lucinat que es va fingir enviat per Déu”, o que, directament, era un “impostor”. Per suposat, els “moros” mai van arribar a ser espanyols, malgrat que van residir en el mateix territori durant 800 anys.