Objectiu: espanyolitzar el país
El franquisme, com qualsevol altra dictadura, va imposar una censura estricta en diferents àmbits per impedir la llibertat d'expressió i suprimir la disconformitat del poble sotmès
La dictadura no només suposava la pèrdua de les llibertats democràtiques, sinó també l'inici d'una política de persecució de la llengua i cultura catalanes que buscava la seva completa desaparició. Algunes de les ordres ministerials aprovades anaven en aquesta direcció, com ara la que el 18 de maig del 1938 establia que les inscripcions al registre civil només es podien fer en castellà. Altres àmbits on aviat es veuria afectat l'ús del català serien l'escola, instrument bàsic per a la transmissió de la llengua a les noves generacions, i la universitat. Totes les institucions culturals del país van quedar abolides i algunes van emprendre el camí de l'exili, com ara la Institució de les Lletres Catalanes, que va celebrar la darrera reunió el 27 de gener del 1939 a Agullana, convocada i presidida per Pompeu Fabra. Va ser a París on poc temps després es va posar en marxa la Fundació Ramon Llull per promoure l'edició de llibres i revistes en català a l'exili. L'Institut d'Estudis Catalans, que tenia un gran prestigi internacional, va ser rebatejat com a Instituto de la Hispanidad en Barcelona i, poc després, substituït per l'Instituto Español de Estudios Mediterráneos, creat pel ministre de Governació, Ramón Serrano Suñer, el 1940.
El control i la censura del món editorial va ser un altre dels objectius del nou règim i va quedar prohibida qualsevol mena de publicació que no fos en castellà. Així, la llengua es va veure relegada a l'ús oral i mai en espais públics. Una gran part de les capçaleres van haver de tancar o transformar-se, com ara La Vanguardia, que havia defensat la causa republicana i l'endemà de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona tornava a sortir amb una línia editorial i direcció renovades d'acord amb els nous aires. Un altre diari que va viure metamorfosis similars és el Diari de Tarragona, que es va convertir en el Diario Español, i també en van aparèixer de nous, com ara el carlí El Correo Catalán. Fins i tot l'Església, que va alçar-se com l'element rector, ideològic i cultural de la societat espanyola, no va poder publicar els seus opuscles i fulls parroquials en català.
L'acarnissament contra el català va donar lloc a gestos que avui poden semblar del tot irracionals, com ara l'afirmació que el català, juntament amb el valencià, el mallorquí o el gallec, era un dialecte del castellà. Això es va arribar a publicar al Catecismo patriótico español (Salamanca, 1939). No cal oblidar la censura en els llibres de text, que tenia l'objectiu d'inculcar als infants una visió determinada d'Espanya. Segons una circular de la Inspección Provincial de Primera Enseñanza de Barcelona del primer d'abril del 1939: “Una escola on no s'aprengui a estimar Espanya, no té raó d'existir. S'ha de suprimir.”
L'afany per suprimir el català va dur els franquistes no només a censurar les edicions noves, sinó també a expurgar les biblioteques. Algunes, com la d'Antoni Rovira i Virgili, van ser totalment destruïdes, i obres d'autors considerats perillosos, Zola o Baudelaire sense anar més lluny, també van ser cremades.
Al carrer, cartells, pancartes i anuncis redactats en català van quedar suprimits per una sèrie de disposicions. Per incentivar-ne el compliment, a més, les noves autoritats van idear tota una sèrie de bonificacions econòmiques per a aquells que denunciessin els infractors. No cal dir que els noms dels carrers, places i vies públiques de la ciutat també van ser castellanitzats, i canviats aquells que feien referència a Catalunya. Només van deixar el de la plaça de Catalunya a causa de la resistència de la població al nou nom proposat: plaza del Ejército Español o del Ejército Nacional. La toponímia del país no es va estalviar de passar pel sedàs convertint Lleida en Lérida o, pitjor encara, Sant Boi del Llobregat en San Baudilio de Llobregat. Altres símbols nacionals, estàtues o bustos amb referència catalana –com el de Pau Claris a l'Arc de Triomf de Barcelona– van ser enretirats de l'espai públic.
Però la censura no només va acarnissar-se amb el català, sinó també en altres àmbits de la vida social de Catalunya. Es van prohibir festes com ara el carnestoltes, però les ballades de sardanes es van permetre com a “danza regional”. També van ser interdits altres símbols nacionals, com per exemple la celebració de l'Onze de Setembre, l'himne d'Els segadors i la senyera. La diada de Sant Jordi va ser rebatejada com a Fiesta del Libro en commemoració a la mort de Cervantes. Pel que fa a entitats de prestigi cultural, el Palau de la Música Catalana es va convertir en el Palacio de la Música i la Biblioteca de Catalunya, en la Biblioteca Central, vés per on el mateix nom que li volen posar a la nova biblioteca de Barcelona.
L'inici de la dictadura
Capítol 77