Res de pit i cuixa, el règim imposava pudor als artistes

Amb una Església reforçada i amb tot el poder per fer i desfer al seu abast, la institució es va alçar com a sentinella dels bons costums i la decència. Així, els teatres del país es van veure obligats a programar les companyies procedents de Madrid que oferien la mateixa programació per tot l'Estat, majoritàriament sarsueles i clàssics espanyols. Les sales de ball, que en plena postguerra eren la principal diversió de les classes populars, sovint eren motiu de la més estricta vigilància. Però justament, en un moment de dificultat econòmica, la necessitat de distracció era molt gran i els teatres del Paral·lel van viure una revifalla. No cal dir que els espectacles de revista i music hall passaven per la més estricta censura. Els censors revisaven els llibrets dels espectacles amb lupa, així com el vestuari, que no podia mancar al decor. Seguint la ley de vagos y maleantes quedava regulat el transvestisme. Els actors podien sortir a escena disfressats de dona sempre que, en acabar el xou, sortissin a saludar ja vestits d'home. Ara bé, tot aquest embolcall púdic no era res més que això, un embolcall, i a la pràctica les faldilles pujaven i els escots baixaven. Una bombeta vermella situada entre bambolines avisava de la presència d'un censor a escena i aleshores tot es tornava, per art de màgia, decorós i decent. Les batudes, com és d'esperar, eren també habituals en els teatres del Paral·lel, sobretot en moments especialment delicats, com ara les visites de Franco i la celebració d'esdeveniments assenyalats, com per exemple el XXXV Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona.

Al cinema, la Junta Superior de Censura de Salamanca, creada el 1937, i el Gabinete de Censura Cinematográfico, amb seu a Sevilla, s'encarregaven de controlar i retallar totes les produccions cinematogràfiques seguint la moral franquista. El Gabinete s'ocupava específicament de les estrangeres. No cal dir que amb les procedents de Hollywood, amb les seves estrelles mig nues, les oficines treien fum. Els cartells que es penjaven als cinemes del país també havien estat retocats, s'esborraven els escots (una de les obsessions dels censors) i es cobrien altres parts impúdiques del cos femení. Com en el cas del teatre, feta la llei, feta la trampa. Els directors del país van saber contornejar les prohibicions, igual que cantants i escriptors, a còpia d'enginy i d'ironia. Un cas evident d'això són La pell de brau, de Salvador Espriu, que va superar la censura malgrat el to crític, i les cançons reivindicatives de Quico Pi de la Serra, com ara la famosa Verda.