La duresa de la fugida explicada per protagonistes

“Fent la mateixa vida. Fa un vent tan fort que teníem uns cigrons per coure i no ens ha sigut possible. El pa va allargant cada dia.” Aquest testimoni, recollit per la historiadora i arxivera Dolors Grau, és el del fuster Emili Cantal (Llagostera, 1900-1984), un dels centenars de milers d'expatriats que van viure duresa de l'èxode. Aquesta entrada del diari de Cantal és del 15 de febrer de 1939, avui fa 75 anys. No van ser pocs els ciutadans que, potser per primer cop a la vida, van posar en negre sobre blanc la seva experiència, fruit de l'impacte emocional. Alguns diaris, com el del mateix Cantal, han restat inèdits fins entrat el segle XXI, amb una feliç acceleració de la recuperació de la memòria històrica i la seva publicació tant en àmbit local com nacional. És el cas també del testimoni de Joaquim Aleixandri i Babot (Barcelona, 1906 - Grandchamp, França, 2002), autor d'un esfereïdor relat de la fugida, recollit al llibre Notícia d'un republicà, de l'autor d'aquest article. Escriu Aleixandri: “Enmig d'una pluja torrencial i un batibull infernal van arribar a la frontera pel Pertús homes, dones, nens ferits, tot un riu de gent que venia terroritzada i angoixada per tants infortunis. En lloc d'allò que esperaven, es van trobar amb negres, negres mig salvatges (tropes senegaleses) que oposaven la barrera de les seves baionetes perquè ningú no entrés. [...] Enmig d'aquella trista humanitat agonitzant semblava que es desencadenaven totes les fúries de l'infern. [...] La nit pietosa va tapar amb el seu mantell negre tota la planura i va escombrar quasi tota la sèrie de crims que es van cometre. Hi va haver, aquella nit, violacions, estupres i tot el corol·lari de les indignitats humanes. Pobra la femella, fos nena, jove o dona, que queia en les mans d'aquells fills de l'infern.”

Un altre testimoni, el de l'arquitecte Emili Blanch, recollit per la historiadora Gemma Domènech, relata una anècdota impagable: “Arribat a la població de Cervera [...] seguint les vies del ferrocarril vaig arribar a l'àrea de l'estació i, saltant per sobre d'una paret de tanca, m'hi vaig introduir. Un treballador dels ferrocarrils francesos em va acompanyar fins a un tren que, segons em va dir, estava format per sortir la matinada següent. [...] Era ja ocupat per un gran nombre de persones assegudes en bancs de fusta, enmig d'una fosca gairebé total que, de moment, no permetia reconèixer ningú. Un senyor, que al llarg de la conversa vaig saber que era l'excels poeta Antonio Machado, em va fer lloc entre ell i la seva senyora mare. [...] El matí del nou dia em va portar a fer també la coneixença de Carles Riba, [...] que en aquella circumstància, desposseït de moneda que tingués algun valor, em va pagar el passatge fins a Perpinyà, que costava set francs.”