Afrontar la pobresa energètica

Passar fred a casa perquè no tens alternativa ha de ser molt dur, i més si hi ha fills petits. L'Idescat xifra en 358.100 persones les que no poden atendre els costos energètics. Més de 100.000 habitatges que, sobre un total de 3.863.381 que hi havia a Catalunya l'any 2011, suposa entre un 2,5 i un 3%. Gairebé tots utilitzaven estufes elèctriques o de butà i, en zones rurals, llenya per escalfar-se. La nostra societat viu una carència important que afecta un percentatge relativament baix de població. Això ho fa encara més greu, ja que no hauria de ser difícil resoldre-ho.

Si prenem la darrera factura elèctrica, trobem, en el cas de casa, que aproximadament un 26% del cost correspon a la producció energètica, un 53% al que s'anomena costos regulats (incentius a les energies renovables, xarxa de distribució i altres), i un 21% a impostos. Consultada la Comissió d'Energia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya (Jose Maria Garcia i Xavier Cordoncillo) ens expliquen que, de mitjana, en una factura, un 30% correspon als costos reals de producció, un 45% als costos regulats i un 25% a la fiscalitat directa.

Atendre les famílies amb carències suposaria només un increment de costos variables, com afirma l'enginyer Joan Majó, ja que els costos fixos ja estan coberts i els impostos, si aquestes famílies no poden pagar l'electricitat, tampoc els abonarien. Es tracta, doncs, que el 97% de la població i la indústria es facin càrrec dels costos de producció energètica –recordem: el 30% de la factura elèctrica– del 3% de famílies que no poden pagar-la. Atenent que aquestes llars tenen contractades potències baixes, el seu consum no és elevat.

Estem convençuts de l'irrellevant d'aquesta xifra entre tota la producció i comercialització de les empreses energètiques. Es tracta d'una magnitud econòmica menor però amb uns efectes realment greus per als afectats. Hi pot haver frau? Cert, però que no n'hi ha en molts altres àmbits? Per què cal preocupar-se de la petita picaresca de les persones en risc social quan es poden pagar indemnitzacions com les del Projecte Castor a les constructores? El sistema de serveis socials és rigorós en general, coneix els casos i pot avalar qui no pot fer front als costos energètics.

Mentrestant són lloables fons com el proposat per la Generalitat, dotats per aquesta administració i algunes companyies elèctriques, o l'anomenat bo social, fixat per l'Estat en unes condicions tan restrictives que el fan de difícil ús. Cal destacar l'acord per evitar talls de llum de l'àrea metropolitana, però no deixen de ser solucions temporals. També és trist que Càritas i altres ONG o ajuntaments hagin d'acabar pagant factures de famílies en risc. Com hem plantejat, no ha de ser difícil establir un sistema que produiria, segur, uns costos infinitament menors als que va provocar la moratòria nuclear, el dèficit de tarifa o altres compensacions a operadores. Que qui té autoritat faci el que convingui perquè uns quants, pocs relativament, deixin de patir fred a casa amb un sistema regulat i definitiu.