Perfums de verema

Santa Tecla i el mes de setembre estan històricament lligats al temps de la verema. La festa gran de Tarragona començava quan s'havia acabat de veremar. Els cellers de la Part Alta penjaven la branca de pi damunt de la porta per indicar que el raïm per al vi nou ja havia arribat. L'agricultura havia estat determinant en l'estructuració del calendari anual de la ciutat, i un cop finalitzat un dels moments laborals més intensos de l'any, el temps sagrat de la celebració inundava el teixit medieval del nucli antic.

Els dies previs i centrals de la festa els cellers de cal Panxa, del Pau del Blau, del Pastoret, del Tendre, de la Fonda de la Mariona, de la Patxeca, de l'Abadessa, del Batalla, del Valent, de la Cardalda o del Trip desprenien olors del paisatge que envoltava la ciutat i que, juntament amb els avellaners i els garrofers, configurava l'univers ecològic i alhora de subsistència del Camp de Tarragona. Els cellers i les tavernes eren llocs de tertúlia i d'esbarjo, de convivència i socialització, entre els pagesos, els menestrals i fins i tot els pescadors, que fins a l'entrada de la dècada dels anys seixanta del segle XIX també hi residien.

El frec a frec en els carrers i les placetes d'herència medieval, de carrerons i d'escales, de baixades que es pugen, contribuí de manera notable a les rivalitats ben enteses. Rivalitat entre els diferents gremis que durant tres-cents anys foren els administradors del seguici popular. Rivalitat entre les dues colles de ball de valencians que bastiren castells dividits entre pagesos i pescadors durant tota la primera meitat del vuit-cents, just abans de sumar esforços amb els mítics Xiquets de Valls, ciutat bressol de les torres humanes que avui caminen cap a la declaració de patrimoni immaterial de la humanitat per part de la Unesco.

En aquells cellers els taverners i les mestresses eren tota una institució, com encara hem vist a la desapareguda Tecleta a la Bocacalle, en l'antic bar Tòful –temps fugit– i encara avui a la Queveda. Sota la mirada atenta d'aquests personatges, els balladors, els castellers i els clients en general practicaven l'embutada. Asseguts en bancs de fusta les colles d'amics i de jornalers demanaven un embut, habitualment ple de vi. Aquest embut tenia la clàssica morfologia de con buit invertit acabat amb un tub en el vèrtex. Però el tub, a diferència dels embuts que ara tenim a casa, tenia forma d'angle. L'embut passava de client a client, mentre es tapava l'extrem inferior del tub amb el dit. Es tractava de no ser el darrer a acabar, perquè –com la fava del tortell de Reis– el que se'n quedava sense pagava la ronda.

Sense les generacions dels cellers i les tavernes, de les embutades i de les barreges d'anís i conyac abans d'anar al camp, Santa Tecla no hauria traspassat segles, guerres i epidèmies. Sense ells, la regeneració democràtica de finals del segle XX no hauria estat possible. Potser fóra bo que els darrers testimonis d'aquell treball, vius a les vinyes de la carretera que va cap al Molnàs, no desapareguessin arrossegats pel pes de l'evolució urbana. Són un paratge natural únic i desconegut en el nostre terme municipal.