La llosa del lloguer
Una llar de Barcelona que aspiri a no destinar més del 30% dels seus ingressos a l’habitatge ha de guanyar més de 2.800 euros al mes
La inflació dels preus que castiga la capital ja es contagia als municipis de l’arc metropolità
Pels experts, cal recuperar les polítiques d’ajut a les classes mitjanes
La combinació difícilment pot ser més perniciosa. A la ja àmpliament descrita escalada de preus que han experimentat els lloguers en indrets com Barcelona ciutat –un +28,7% entre el tercer trimestre del 2014 i el mateix període del 2017–, s’hi ha d’afegir la precarització de les condicions laborals –el salari mitjà anual brut de Catalunya va baixar en 127,6 euros entre el 2010 i el 2015– que ha deixat com a conseqüència la crisi. La conclusió és que, ara com ara, costejar la despesa mensual que suposa un pis s’ha convertit en una autèntica càrrega, fins i tot en aquelles llars amb ingressos més o menys estables. Tant és així, que el 2016 el 40% dels llogaters de la capital havien de destinar un 40% o més dels seus guanys a l’habitatge. L’any 2011, eren un 33%. Per a molts, doncs, el pendent per poder accedir a una residència és, avui, més costerut.
Un informe elaborat per l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (OHB), un ens amb la participació de diverses institucions, constata amb xifres aquesta dificultat. Una de les quals és la que pren com a referència un indicador de capçalera per als experts, i que dicta que el cost del pis o la casa no hauria de superar el 30% dels ingressos dels inquilins o l’inquilí. Doncs bé, en el cas de Barcelona, on el preu mitjà del lloguer se situa en els 864,98 euros, perquè avui dia es pogués complir aquesta regla, caldria tenir uns guanys mensuals de 2.851,54 euros. Si s’amplia el focus sobre el conjunt de l’àrea metropolitana de la capital, la quantitat baixa fins als 2.625,93 euros. Als extrems d’aquesta mitjana, hi ha els dos municipis on la realitat és més antagònica. Per una banda, Badia del Vallès, la població de la conurbació barcelonina on el lloguer és més baix (234,09 euros) i on, a priori, els ingressos necessaris per pagar-lo sense angúnies són més ajustats (888,1). L’altre extrem és Sant Cugat, amb uns lloguers de 1.079,50 euros que, en conseqüència, obligarien a disposar d’uns guanys per llar de fins a 3.553,29 euros.
Una de les tendències que es desprenen de la lectura de l’estudi és que aquest increment de preu que afecta Barcelona ja està repercutint en les poblacions del voltant. “La dinàmica de Barcelona ho contamina tot”, resumeix la presidenta de l’OHB, Carme Trilla. L’equació, en el fons, és simple: l’encariment que des de fa temps es palpa als barris més residencials de Barcelona ha desplaçat els seus veïns a zones més econòmiques, que també han acabat pujant de preu. I, arribats fins aquí, s’ha generat una cadena viciosa que ha acabat saltant de municipi en municipi. De fet, al conjunt de l’àrea metropolitana, el repunt del lloguer entre el tercer trimestre del 2014 i el mateix període del 2017 ha estat del 28,3%, amb casos com ara l’Hospitalet (23%), Badalona (24%), Cornellà (25,3%) i Sant Feliu de Llobregat (34,3%), que fluctuen per sobre i per sota d’aquesta mitjana, però amb percentatges de pujada no precisament suaus. El cas més extrem és Tiana, amb un 53,9%.
I ara, què?
Arribats fins aquí, la pregunta del milió és si la situació ha tocat sostre o, per contra, el preu del lloguer continuarà escalant. Sobre això, Carme Trilla és de les que opinen que el mercat mateix ja comença a tenir problemes per col·locar uns pisos que, senzillament, les economies actuals no es poden permetre i que obliguen, per exemple, a recuperar pràctiques com ara llogar habitacions per obtenir un ingrés extra. “Estem veient que, en el cas de Barcelona, els pisos que estan per sobre dels 1.000 euros triguen força a trobar sortida”, hi afegeix la presidenta de l’OHB. En aquest sentit, també hi ha dades com ara que bona part de la demanda a la capital és per a habitatges que basculin entre els 600 i els 800 euros, però l’oferta en aquesta franja és molt escassa, ja que no arriba ni al 20% del poc estoc que hi ha disponible. Per contra, l’oferta de pisos de 1.300 euros en amunt, que té poques sol·licituds, és la que acapara ben bé el 50% dels anuncis dels portals especialitzats.
Més enllà de si el mercat té o no té la capacitat, o la voluntat, d’autocorregir aquesta conjuntura, no hi ha expert que no assenyali que el factor que serà decisiu per equilibrar els preus serà disposar d’un parc de lloguer més granat que l’actual, tant en renda lliure com, sobretot, protegit. Ara, en el cas de Barcelona, aquest últim tot just voreja el 2% del total. A Berlín se situa al voltant del 30% i a Londres supera el 20%. “L’actual problemàtica dels lloguers no respon a una dinàmica de bombolla, sinó a desajustos constatables entre oferta i demanda que, sens dubte, reclamen un pla de xoc en el mercat d’habitatge.” L’ens que fa aquesta reflexió és la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, que, en un treball també recent, recalca la necessitat “de facilitar l’accés a un allotjament digne a les famílies amb rendes moderades i baixes”. “És l’hora d’aplicar mesures factibles i amb dotació pressupostària”, hi afegeix. La frase posa la banya en un aspecte crucial de les polítiques públiques dels últims anys en aquesta matèria, que amb l’esclat de la crisi han hagut de centrar esforços a atendre situacions de vulnerabilitat i han oblidat, o desatès, les d’accés a l’habitatge adreçades a les classes mitjanes. Trilla és de les que abonen la tesi. “Estem oblidant que fer polítiques d’habitatge ha de ser més ampli que cobrir situacions d’emergència.”
LES XIFRES
LA FRASE
Les ciutats fan pinya contra els preus abusius
Des de fa mesos, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha situat al capdavant d’un front del municipalisme estatal que reclama mesures de xoc en el mercat de lloguer com ara limitar les pujades de preus en determinades àrees, com, de fet, ja fan països com ara Alemanya. Un altre cavall de batalla en què Colau és especialment activa és la demanda que es modifiqui la llei perquè la durada dels contractes s’allargui de tres anys a cinc. Aquesta estratègia va fer un salt d’escala la setmana passada, quan diversos ajuntaments van anunciar que presentaran una proposició de llei al Congrés que reculli aquestes peticions. A banda de Barcelona, ho avalen els governs locals de Madrid, València, Saragossa, la Corunya, Còrdova, Cadis i Santiago de Compostel·la.
