Crònica
música
Jamie Cullum, torrent festiu
-
Jamie Cullum divendres a l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols: Virtuosisme i força escènica. MANEL LLADÓ. -
VÍDEO: Versió de High and Dry de Jamie Cullum a Porta Ferrada. G.B.
El que va fer Jamie Cullum (Essex, 1979) amb un dels seus grans èxits, Don’t stop the music, original de Rihanna, modelant-la des del pop més integral fins a arribar al so beatbox en una de les improvisacions més aplaudides divendres a la nit al festival de Porta Ferrada a l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols, defineix l’espectacle musical, un remolí dalt l’escenari, d’aquest britànic, virtuós del piano però no només.
Jamie Cullum és un jazzman heterodox, un músic transversal, que barreja gèneres, i que tant pot ser convidat al Sònar (edició 2008) com ser cap de cartell habitual en els festivals d’estiu. Divendres, a Porta Ferrada, va reunir 2.500 persones, segons l’organització, en un espai pensat per a un concert multitudinari, de rock d’estadi, amb una platea lliure de cadires i amb el públic amb cervesa a la mà i amb ganes de ballar i de cantar. I en aquest sentit, de tots els seus registres, Jamie Cullum es va allunyar de l’herència crooner de Sinatra, del swing i del jazz més clàssic –ho ha incorporat en el seu discurs musical pop– o de la comparativa amb Elton John amb un espectacle que, si bé va tenir moments de sofisticació més baladistes, com ara You’re not the only one i What a difference a day made, va mantenir sempre un to àlgid. Breus notes de piano, però Cullum, de seguida, feia un viratge sonor i canviava el rumb de la suavitat, vocal i de piano, cap a ritmes més enèrgics; pujant dalt del piano o com una estrella de rock saltant a platea. D’aquesta versatilitat musical del torrent Jamie Cullum, notes de samba, ecos del Brasil a Everything you didn’t do. Molt destacable el so tribal, aires jamaicans, que va remarcar a Sinnerman de Nina Simone amb molt pòsit d’espiritual negre i moment en què Cullum es va barrejar entre el públic. Va excel·lir en les versions, amb recreacions gairebé pròpies, i amb l’última abans dels bisos, High and Dry de Radiohead, ho va demostrar. Però amb la que els llums es van encendre, Blackbird dels Beatles, sol amb el piano, va sonar a cloenda perfecta per a la festa.
