Ulls que jutgen
La mirada, diu Raphaëlle Pérez, és una arma. Al metro, al carrer, a classe, a la feina, els ulls apunten de la forma més cruel: “Com t’atreveixes, qui et creus que ets?” Qui ets? La recerca de la identitat i la seva acceptació, en un món en què impera la dictadura d’un cos normatiu, amb etiquetes que classifiquen el gènere –o home o dona– és part de la reflexió que la companyia La Conquesta del Pol Sud realitza a l’obra Raphaëlle, amb la qual tanca la trilogia que va començar amb Claudia i va seguir amb Nadia, sobre l’experiència individual de tres dones i la seva relació amb la història col·lectiva. Vista diumenge al Teatre Municipal de Girona, Raphaëlle , que s’enquadra en la línia del teatre verbatim, basat en testimonis reals, és un documental escènic. Així, el protagonista dona el seu testimoni, més que actuar. Però La Conquesta del Pol Sud, a més, escenifica el treball d’investigació, periodístic, del que en diem històries humanes. A través d’una pantalla gegant, que serveix de gran aparador, es projecten entrevistes amb les quals complementar el punt de vista de Raphaëlle. Aquestes noves escenes teatrals són especialment interessants i atraients, pel valor del que expliquen, com ho expliquen i perquè aconsegueixen un efecte qüestionador major entre el públic.
Excel·lent Raphaëlle Pérez perquè explica la seva veritat des de la veritat, i així aconsegueix sensibilitzar de les problemàtiques del col·lectiu trans. Ho fa sense drama, amb ironia i humor, com quan fa referència als orígens a Normandia. La recerca de la identitat a la qual Raphaëlle fa referència apel·la a aquests ulls que com a societat jutgem el que és diferent i vol continuar sent diferent, les minories, tothom qui se situa al marge. Raphaëlle –que juga amb el nom francès que es pronuncia igual si és ell o ella però s’escriu diferent– interpel·la l’auditori amb un “què vol dir ser dona?” o “què vol dir ser home?”. És el gènere, una divisió cultural? I en aquest recorregut vital i emocional de Raphaëlle, per les seves aspiracions i decepcions, l’espectador no pot fer res més que aixecar-se i aplaudir.
