Crònica
‘Jukebox' passada per aigua
“Això és Bananas”, va dir a sopluig un dels assistents amb els inicis del bis ‘Last train to London'
La pluja tot ho canvia. No tant la pluja fina, mosca empipadora d'un concert però que es tolera. Sinó el ruixat, més intens, que obliga els músics, encara que a sopluig, a aturar l'actuació, perquè el públic, que no porta paraigua, se'n va o es refugia a cobert, amb els tècnics de so o darrere les grades. Però, al final, la pluja acaba fent lluir un concert. És el que va passar diumenge en el Festival Porta Ferrada quan The Orchestra –que reagrupa antics membres de l' ELO i de l'Electric Light Orchestra Part 2– feia mitja hora que repassava els grans èxits de l'ELO, cançons pop que, amb arranjaments simfònics, sonen delicioses. I la de diumenge va ser, fins i tot passada per aigua, una nit per al revival: els festivals d'estiu ja ho tenen, això, el gust per la nostàlgia, per fer present un passat musical i atraure un públic que vol recordar cançons de joventut mentre li brillen els ulls amb melodies que el transporten a una discoteca de la costa, amb cabells i sense ulleres.
Quan el núvol amenaçador encara no havia descarregat, els músics havien engegat la jukebox de la nostàlgia amb la invitació a la festa, la vitalista All over the world, i amb la directa posada van continuar amb Rock&roll is the king i Sweet talking woman, que va arrencar els primers aplaudiments de complicitat, de cançó volguda i desitjada, per enllaçar amb Evil woman i Confusion. De cop. I en vena, sense aturador. Gairebé ni un buenas noches o en anglès; molts estrangers entre el públic.
A l'escenari, els músics estàtics, i a baix, el públic, civilitzadament assegut, amb alguns paraigües oberts, escoltava, en parella, juntets perquè la pluja hi contribuïa, Can't get it out of my head. I d'altres recordaven els primers arrambaments en les primeres nits, en els primers 20 anys. L'ELO més romàntica va continuar amb Strange magic i la pluja va deixar de crear ambient per fer-se convidada molesta; molts van buscar sopluig al Village i van aprofitar per posar gintònics al mal temps, i deixar que passés. Mentre els músics continuaven amb Living thing i Xanadu. Finalment el concert es va aturar; perill pels instruments i perquè hi havia més gent darrere que a davant. Un quart d'hora d'espera fins que el concert es va reprendre, moment per ocupar la pista. Dret, un s'obliga a moure's més, a desprendre's de la formalitat d'una llotja amb els seients molls i sense les files de les cadires, la pista es fa neta perquè qui vulgui, com si fos en un estadi, s'enfili a les espatlles del company i es reviscoli amb Shine a little love. “We love you” (“us estimem”), van dir els músics, després d'haver afinat de nou els instruments, i mentre el baixista aprofitava per gravar les primeres files. “El pròxim cop porteu paraigua”, van advertir amb aquella ironia britànica per enfilar una segona part amb Standing rain (tornava a plovisquejar) i Mr. Blue Sky. Porta Ferrada era l'última parada del tour europeu del grup, que va acomiadar el públic amb el missatge clàssic de ser “el millor del món”; entregat ho estava amb Don't bring me down. “Això és Bananas”, va dir un dels assistents, amb camisa i jersei al coll, a sopluig, amb els inicis, en el bis, de Last train to London. Devia ser una de les cançons consigna, indicadors del fi de la festa, a la disco d'Empuriabrava. Hora d'anar a casa.