Entre el somni ‘enlluernador’ i l’enyorança del treball propi

Pepa Plana és pos­si­ble­ment l’artista més cone­guda a Cata­lu­nya que ha tre­ba­llat sota una carpa del Cir­que du Soleil. Vist això, quina és la influència que la presència periòdica del Soleil ha fet en el sec­tor? La pre­si­denta de l’Asso­ci­ació de Pro­fes­si­o­nals de Circ de Cata­lu­nya (APCC), Anna Ala­ve­dra, creu que el més impor­tant ha estat que el públic ha redes­co­bert l’espec­ta­cu­la­ri­tat del circ (té la intuïció que una part d’aquests espec­ta­dors no s’han atre­vit a pro­var amb el circ con­tem­po­rani autòcton). Els artis­tes cata­lans, que no dei­xen d’ins­criure’s a càstings i con­vo­catòries, veuen amb certa distància la potència d’un pro­jecte econòmic mas­todòntic. Sergi Ots va ser un altre dels esco­llits (fruit de la casu­a­li­tat, perquè els va interes­sar la fres­cor quan, de nen, va pujar a l’esce­nari). Pro­ba­ble­ment, on més presència cata­lana hi ha hagut al Soleil és en el depar­ta­ment de ves­tu­ari, a jut­jar per l’heme­ro­teca del diari, d’aquests dar­rers 25 anys.

Pepa Plana es va enro­lar al Cir­que du Soleil durant 15 mesos, tot i que tenia con­tracte per dos anys (amb pos­si­bi­li­tats de reno­var). Va mar­xar, “hones­ta­ment, i dei­xant la porta oberta” a un pos­si­ble retorn. Ara sabria on va i ja no arri­ba­ria “amb un lliri a la mà”, com amb Ama­luna. De la pri­mera experiència va que­dar una mica desen­ga­nyada perquè no sen­tia com a propi el mun­tatge. Plana dis­fru­tava en els pri­mers vuit minuts de l’espec­ta­cle que donava la ben­vin­guda al públic. Va ser un solo que es va poder fer molt a mida, a dar­rera hora. És on se sen­tia més lliure. Ama­luna pre­nia l’essència de La tem­pes­tat de Shakes­pe­are per ima­gi­nar-se una illa habi­tada per dones en què, de sobte, arriba un vai­xell car­re­gat de mari­ners. Repre­sen­tava la dida (la nurse) de la jove pro­ta­go­nista que s’ena­mo­ra­ria d’un dels mas­cles. Avui manté con­tacte amb un gra­pat dels artis­tes d’Ama­luna: fa poc ha viat­jat a París a fer una mirada externa d’un espec­ta­cle d’un d’aquests excom­panys.

Admet que la pro­posta la va enllu­er­nar: Esta­ven bus­cant una pallassa per a un espec­ta­cle de nova cre­ació i van con­vi­dar-la perquè ella fos una de les pro­ta­go­nis­tes. El 2011 li van pagar viatge i allot­ja­ment per anar de Bar­ce­lona al Canadà a fer una entre­vista. Plana va par­ti­ci­par en la cre­ació d’Ama­luna i en la gira per Mon­treal, Que­bec, Toronto, Van­cou­ver i Seattle. Van fer una família amb un gra­pat d’artis­tes, molts vin­guts de Bèlgica i França, i gim­nas­tes d’elit ameri-cans reci­clats a acròbates. La troupe era d’unes 150 per­so­nes, 43 d’ells artis­tes. Ella va voler mar­xar quan va notar que la quan­ti­tat de fun­ci­ons (10 a la set­mana) li feien per­dre la il·lusió d’actuar davant 3.000 espec­ta­dors. Es tro­bava millor prac­ti­cant amb les màqui­nes de cosir del ser­vei de ves­tu­ari que a l’esce­nari.

Premi Naci­o­nal de Circ 2014 i Pre­mio Naci­o­nal de Circo 2022, no li agrada apro­fi­tar-se d’aquests refe­rents per ven­dre’s als pro­gra­ma­dors. Tam­poc vol lluir exces­si­va­ment el seu pro­ta­go­nisme al Cir­que du Soleil. Està molt agraïda als reco­nei­xe­ments. La tor­nada a Cata­lu­nya va ser dura perquè s’havien extin­git els seus bolos: la va sal­var una gira a l’Amèrica Lla­tina, diu. El Premi Naci­o­nal, en rea­li­tat, va ser un estímul: “Em deia: «No hi ha fan­tas­mes, veus com t’esti­men?»” Avui, el pano­rama a Cata­lu­nya és trist. Diven­dres pas­sat va fer una actu­ació a Tremp de Veus que no veus. Demà, dis­sabte, pre­sen­ten Si tu te’n vas a Menorca. En canvi, el premi a Madrid sí que li ha repor­tat més actu­a­ci­ons a l’Estat espa­nyol. També fa actu­a­ci­ons a l’estran­ger de L’atzar (2004) i Penèlope (2009), que poden volar en avió. L’esce­no­gra­fia de Paradís pin­tat, en canvi, li barra aquesta opció. Però no mar­xarà pas: “El món és rodó” i sem­pre acaba tor­nant a Amposta. Ella és artista de cocció lenta: res de rema­tar un espec­ta­cle en tres mesos. Pot tri­gar prop de tres anys a estre­nar la pri­mera idea (ara pre­veu una estrena per a l’Escena Poble­nou del 2025). Com els Baró d’Evel. De fet, Ala­ve­dra creu que el tre­ball de la com­pa­nyia de Blai Mateu i Cami­lle Decourtye ha impac­tat més a Cata­lu­nya perquè res­pon millor a l’espe­rit de pro­ducció dels grups de casa: “Fem pro­jec­tes molt per­so­nals, és més difícil dele­gar.” El Soleil, però, manté el con­tacte pro­fes­si­o­nal amb l’APCC faci­li­tant invi­ta­ci­ons i anun­ci­ant con­vo­catòries. Ara, per exem­ple, es busca un duet de clowns. La pre­si­denta i mem­bre del Circ Con­fetti per­cep que “hi ha un cert reco­nei­xe­ment dels clowns de Cata­lu­nya”. Del Soleil se’n pot apren­dre la cura per l’estètica en un tipus d’espec­ta­cle que com­bina la tècnica i el gag amb una dra­matúrgia que cen­tra l’uni­vers, “té un segell molt iden­ti­fi­ca­tiu”. L’APCC té uns 400 socis, sovint de pro­jec­tes de dimen­si­ons menors i amb una diver­si­tat de dis­ci­pli­nes i en el to i en els for­mats. L’asso­ci­ació fa anys que reclama un tea­tre a Bar­ce­lona on poder mos­trar la seva vari­e­tat. És indis­pen­sa­ble per fer-lo de pal de paller per als cir­cuits poste­ri­ors. Però és que, per no tenir, reclama Ala­ve­dra, Bar­ce­lona ni cedeix espai a les pis­tes de circ. El Raluy, per exem­ple, l’acull l’Auto­ri­tat Portuària. Des de l’Ins­ti­tut de Cul­tura adme­ten que els per­mi­sos es donen des dels dis­tric­tes i que en una ciu­tat “amb tan­tes acti­vi­tats” és fàcil que l’ús de l’espai públic generi ten­si­ons. Es donen per­mi­sos a Can Dragó i a la plaça Xirgu, tot i això.

De Seattle a Sant Jaume d’Enveja

Quan Pepa Plana va tor­nar del Soleil, tenia tots els records emba­lats en cai­xes. En el procés del viatge al Canadà, s’havien tras­lla­dat del seu pis a Bar­ce­lona a una antiga granja de galli­nes al Delta de l’Ebre. Allò es volia con­ver­tir en un espai per a residència. Avui, ja ple­na­ment habi­li­tada, ha que­dat des­car­tada aquesta pro­posta, però no sent gens de nostàlgia per Bar­ce­lona. De fet, estant al Soleil, ja es pla­nyia per venir a Sant Jaume d’Enveja. Pre­te­nien que fos un cen­tre de cre­ació que es financés amb el llo­guer de les com­pa­nyies. Ara, Plana és crítica amb les fàbri­ques de cre­ació que inter­can­vien set­ma­nes de residència per alguna pre­sen­tació. És un preu que no s’ajusta perquè és més valuós el tre­ball rea­lit­zat que la cessió d’un local en con­di­ci­ons. Això inva­lida, molts cops, que s’hi con­tracti més enda­vant. I les hipo­te­ques es paguen fent fun­ci­ons. En canvi, té clar que mai tor­narà a allot­jar-se als apar­ta­ment de luxe que li faci­li­ta­ven com a artista del Cir­que du Soleil. Però l’escalf del Delta i dels pro­jec­tes per­so­nals com­pen­sen els antics enllu­er­na­ments, per ara.