Una mirada inèdita i estranya sobre la tauromàquia

“El meu desig era mostrar la tauromàquia amb imatges que mai no s’haguessin vist. Anar descobrint coses que la càmera pogués capturar i que s’escapen a l’ull humà”, ha comentat Albert Serra en la roda de premsa a propòsit de la projecció a Sant Sebastià de la seva pel·lícula Tardes de soledad, presentada a concurs a la secció oficial del festival.

Amb la col·laboració fonamental del director de fotografia i també muntador Artur Tort, no es pot dir que no ho hagi aconseguit. No només pel que fa a les imatges, que, procurant una experiència immersiva, defugen els plans generals amb els quals s’han retransmès les curses de braus per mostrar-les amb una proximitat inèdita a través del teleobjectiu de les tres càmeres que van enregistrar simultàniament diverses faenas del torejador peruà Andrés Roca Rey.

Amb l’aportació del dissenyador de so Jordi Ribas, un altre col·laborador habitual del cineasta, també amb els sons, que, a través de micròfons sense fil, tant enregistren els esbufecs dels toros, que fan present el seu patiment, com els comentaris dels membres de la quadrilla: una celebració constant del torejador (“ets un superhome!”) amb un jaleo testosterònic (“olé tus huevos”) que contrasta amb la inseguretat de Roca Rey (“em criticaran molt”) i la consciència d’haver tingut molta sort després que un toro l’hagi envestit.

En relació amb el punt de vista amb el qual s’aborda un tema tan controvertit, Albert Serra reconeix que, a mesura que descobria les imatges enregistrades, sentia una fascinació per la plàstica de la tauromàquia que es reflecteix en el film; tanmateix, els mateixos elements visuals expressen allò que fa que molts considerem que es tracta d’una pràctica violenta horrible.

Sense ser una apologia taurina i tampoc una denúncia, Tardes de soledad pot provocar desconcert: una atracció estranya i a la vegada una incomoditat sobre allò mostrat, però també un rebuig que va fer que alguns espectadors sortissin de la sala. Al cineasta, remarcant-ho, li importen els resultats cinematogràfics, que per a ell sempre han de ser artístics: “El tema, de fet, és circumstancial. El meu compromís és amb la recerca i la llibertat artística.” En tot cas, considera que, en la pel·lícula, s’hi pot reflectir una mirada antropològica, però no pas sociològica, cosa que fa que, de manera significativa, els espectadors de les curses pràcticament no es facin presents en el camp visual i només una mica a través el so.

En el sentit antropològic, a Serra li interessa el ritual, de manera que en el film es veu com el torero es vesteix per fer de matador: el mascle, que en un moment es posa bé els testicles, apareix com una figura “feminitzada” dins d’un món que, paradoxalment, reflecteix una palpitació homoeròtica.

Albert Serra ha explicat que el títol Tardes de soledad és previ al rodatge, realitzat de manera forçosament discontínua en tres anys durant catorze curses en les quals va participar Roca Rey. El títol, de fet, es va qüestionar durant el muntatge: “Mostràvem, certament, una solitud? Finament vam creure que sí. Hi ha la introspecció del torero, que és qui parla menys, i la seva solitud en moments davant del toro, cosa que es remarca amb el fet que se’l filma aïllat de l’entorn; també hi ha els plans tancats en el cotxe que el duen a la plaça.”

Pel que fa a la gestació del film, va comentar que parteix d’una proposta de fa temps per part de Jordi Balló, director del màster en documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra, que va impulsar el projecte: “Li vaig dir que, com que tampoc m’interessa especialment el documental perquè jo soc més de la fantasia, no tenia cap tema. En vista de la seva insistència, li vaig proposar fer alguna cosa sobre els toros sense saber què en podria sortir.” De fet, allò que el mou és trobar alguna cosa inesperada: “En aquest sentit, he fet un documental amb la mateixa voluntat de descobrir coses amb la qual he fet les meves ficcions. A més a més, em sembla que hi ha una realitat transfigurada amb fantasia.”

La idea inicial va ser filmar una sola cursa de braus, però, un cop triat el torero Roca Rey, Serra va seguir-lo en diferents faenas, com ara a la Maestranza de Sevilla, Las Ventas de Madrid i la plaça de Bilbao: “Hi ha alguna cosa misteriosa en ell que em va atraure. De fet, també vaig fer un seguiment d’un altre torero, Pablo Aguado; les imatges d’ell s’han descartat per a aquesta pel·lícula, però estem pensant a fer-ne una altra cosa.”

Pel que fa a les dificultats de productora, Montse Triola, sòcia d’Albert Serra amb la productora Andergraun, explica: “A diferència de les ficcions, hi ha la discontinuïtat del rodatge, però el resultat és homogeni.” Tot i que no hi ha una sola cursa, l’estructura del film ho simula: Roca Rey toreja cinc (no sis) braus i, al final, en mata un de manera fulminant: menys patiment.

Es pot pensar que, en sintonia amb altres films i personatges seus, Serra retrata un món crepuscular destinat a desaparèixer: “Potser sí, però els que en formen part no s’ho creuen”, afirma el cineasta.