República i nuclears

He dedicat una gran part de la meva activitat periodística i política a analitzar l’impacte de l’energia nuclear civil i militar. I, sincerament, no hauria acceptat formar part de la llista JxCat si el seu programa energètic no s’hagués compromès a no allargar la vida útil dels reactors nuclears. És a dir, no més enllà de 2024 (Ascó I), 2026 (Ascó II) i 2028 (Vandellòs II); i com a alternativa la defensa d’un model cent per cent renovables a l’horitzó 2050.

Els antecedents dels diputats convergents a Madrid no eren de fiar. Governant Zapatero una esmena de CiU a la Ley de Economía Sostenible va modificar la regulació de les centrals nuclears, eliminant els límits temporals del seu funcionament (podrien arribar fins als 60 anys). El diputat Josep Sánchez Llibre ho va justificar dient que la proposta del PSOE de tancar les nuclears era “anacrònica”. La posició favorable a la nuclearització de Catalunya la va defensar el president Pujol i va tenir continuïtat fins i tot durant el tripartit. La sorpresa, però, va venir amb el president Puigdemont, que va impulsar la llei del canvi climàtic i el Pacte Nacional per la Transició Energètica que opten pel tancament de les nuclears al final del seu període de vida. Una opció conservadora però que alguns ecologistes hem acceptat com a mal menor.

Per principi de precaució s’haurien de tancar molt abans, entre el juliol de 2020 i el setembre de 2021, que és quan finalitzen el permisos d’explotació actual. Pensem que un accident greu pot esdevenir abans del 2024 i arruïnar les terres de l’Ebre i contaminar les nostres ciutats. Però el govern de la Generalitat ens obliga a ser realistes i assumir aquest perill. No tenim capacitat per crear 300 megawatts eòlics i 300 megawatts solars durant una dècada per tancar les nuclears abans del 2030. Aquesta és la debilitat tecnològica i financera a la qual ens va conduir el pujolisme i que destacats independentistes del PDeCAT, finalment, admeten. Dit això, el lobby de l’Íbex 35 que està a favor de la transició energètica (Grupo Español de Crecimiento Verde), i que criticava el govern Rajoy pel fet d’endarrerir aquest canvi de rumb, dona ara suport tàcit als objectius de la ministra Teresa Ribera: derogar l’impost del sol i acabar amb les nuclears i el carbó. Aquestes multinacionals ja estan invertint en renovables a Amèrica Llatina i els Estats Units. Saben que allargar la vida a 60 anys dels reactors significa un cost superior de 6.000 milions d’euros (probablement seria el doble) si s’apliquen les normatives de la UE establertes després de l’accident de Fukushima. A les elèctriques els convé més invertir-los en renovables i deixar que l’Estat financi la major part del cost del cementiri nuclear i del desmantellament dels reactors. Negoci rodó.

Celebro el compromís de tancament de les nuclears del govern Sánchez. És l’única esperança que la República catalana neixi desnuclearitzada. Serà, però, gràcies al canvi estratègic del capitalisme energètic; als greus accidents de Txernòbil i Fukushima; a la posició de la socialdemocràcia avançada i a la resistència del moviment antinuclear. Si es compleix aquest escenari, llavors els consumidors tindrem una nova fita republicana: guanyar el dret democràtic de captar, transformar i fer servir l’energia.